Cap al tard de la diada de sant Joan, pujava pel carrer de Sant Pere i em va sobtar una nota penjada a l’aparador del Forn Vergés. Si fa no fa, deia que, després d’un segle d’artesania del pa, han decidit tancar portes. Per això, donaven les gràcies a tots els clients que han fet possible aquest llarg camí. Sense ells, no hauria estat possible assolir aquesta fita. Alhora, els ha permès gaudir del plaer d’un servei acurat i fent molts amics. Chapeau! Una manera ben elegant d’acomiadar-se.
El cor em va fer un bot. Seguir el negoci d’avantpassats no ha d’esdevenir tasca fàcil per als botiguers que han escrit una bona part de la història ciutadana. La crisi ha fet que molts hagin tancat en no poder garantir-ne la pervivència. D’altres s’han vist afectats per contractes de lloguer de renda antiga, que van expirar el cap d’any de 2015, arran de la famosa llei Boyer. Alguns decideixen avançar la jubilació. Els qui aposten per tirar-lo endavant fan mans i mànigues per encarar el futur amb noves estratègies. L’administració ha copsat aquest esforç de les botigues centenàries; són un referent vertebrador de les ciutats. En aquest sentit, la Generalitat emmarca els Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris.
La relació egarenca fa patxoca. Palesa un teixit comercial de fort nivell i varietat: Ferreteria Paloma (1864), Floristeria Argemí (1883), Casa de les Boines (1886), Herboristeria Coma (1898), Floristeria Gras (1904), el propi Forn Vergés (1915), Casa Farràs (1916), Mobles Lloveras (1917), Casa Evaristo (1917), Mobles Casamitjana (1918), Merceria l’Esmeralda (1922) o Carreras-Baster (1924). Pel camí, es va ensorrar un autèntic vaixell insígnia del batec econòmic de la vila: l’antiga Caixa d’Estalvis de Terrassa, que datava de 1877. Allí, hi vaig gruar tenaçment al llarg de trenta-quatre anys. Encara no me’n sé avenir.
Tornant al Forn Vergés, em resta -si més no- el consol de retrobar el seu estil i tarannà a la cafeteria Punt i Àpat, del carrer de les Parres.
