Vivim en un món, en una societat, en un Estat, en un país, en una ciutat, on els drets humans estan patint una regressió molt greu. Només cal mirar l’informe recent, realitzat pel Síndic de Greuges de Catalunya i l’Institut de Drets Humans de Catalunya, presentat fa un mes.
Però crec, abans de tot, que la pobresa és la pitjor crisi de drets humans que tenim, en aquests moments. Provoca centenars de milions de víctimes a tot el món. És un escenari en què les vulneracions de drets humans provoquen i agreugen la pobresa i on, també, alhora, les persones que hi viuen tenen més possibilitats de patir violacions de drets humans. És un cercle pervers i sense fi que es retroalimenta.
Més de 950 milions de persones se’n van al llit cada nit amb fam; 1.000 milions viuen en assentaments precaris; cada minut mor una dona per complicacions derivades de l’embaràs; 1.300 milions de persones no tenen accés a una assistència mèdica bàsica; 2.500 milions no tenen accés a serveis sanitaris adequats, i per això moren cada dia 20.000 nens i nenes.
Les persones que pateixen la pobresa estan atrapades en un cercle d’exclusió, violència, inseguretat i manca de veu i protagonisme.
S’enfronten diàriament a amenaces contra la seva seguretat i la de les seves famílies i estan sobreexposades a la violència estatal i a la dels grups armats. Probablement, casa seva, les seves pertinences i els seus mitjans de vida no estan protegits per la llei. No poden accedir a una protecció social mínima en cas de malaltia, o de pèrdua del seu mitjà de vida.
Dones i nenes estan especialment exposades a la violència i pateixen un doble rebuig: tant la família com la societat les exclouen dels processos de presa de decisions i els neguen qualsevol poder.
Amb massa freqüència, es tracta les persones que viuen en la pobresa amb menyspreu o indiferència. Les seves opinions no es tenen en compte. Se’n reprimeixen els esforços per organitzar-se i no se’ls permet informar-se de qüestiones vitals per a les seves comunitats.
Ja sigui perquè se les silencia deliberadament o perquè la indiferència les fa emmudir, el resultat és que no tenen veu.
A Terrassa, segona o tercera ciutat més important de Catalunya, no se’n donen dades, ni massa o gens informació (l’administració no la facilita) i només ens queden les dades que ens aporten entitats que treballen a les trinxeres com Càritas, que fa uns dies va treure unes dades interessants en el seu informe anual.
Segons Càritas de Terrassa, 2 de cada 3 persones que han atès al 2016 ja n’havien estat usuàries en anys anteriors.
La pobresa, segons aquesta entitat, es cronifica, cada vegada és més severa i costa més sortir-ne, requerint (una mateixa persona o família) més ajudes i un acompanyament més llarg. Per això, el lema de la darrera memòria és "Atrapats en la precarietat" i s’il·lustra amb la fotografia d’un laberint d’on és difícil trobar la sortida.
Les xifres són, com en exercicis anteriors, alarmants: Càritas ha atès 14.174 llars, 46.064 persones que han rebut 64.500 serveis (són un 49% d’ajudes més respecte a l’anterior exercici). Tots aquests programes estan valorats en 4,5 milions d’euros.
A l’àmbit territorial de Terrassa (que inclou el nostre municipi i Matadepera, Ullastrell i Viladecavalls), el nombre de llars ateses ha estat de 2.590, 8.010 beneficiades amb 11.672 ajudes.
Una altra dada preocupant és que en el 64,82% de les llars ateses hi ha infants i d’aquests el 22,03% estan a càrrec d’una ma-re sola. Aquest percentatge ha crescut 6 punts en un exercici (la pobresa té rostre de do- na).
Les persones en situació de vulnerabilitat ateses es troben a l’atur en un 55% dels casos, però els treballadors pobres són ja el 43,38%.
El 43% dels usuaris de Càritas Terrassa en edat laboral són pobres malgrat treballar.
Prop del 10% de les famílies viuen en llars ocupades, tema sobre el qual el director general de Càritas Diocesana de Terrassa, Salvador Obiols, ha afirmat: "Els preus del lloguer i els subministraments cars són una nova forma de desnonar". Referent a nacionalitats, el grup més nombrós és el de les persones extracomunitàries, amb un 52,30%, mentre que els espanyols en suposen el 46%.
"Estem creant una societat grisa i fosca. Hem perdut molts drets i les famílies cauen en un pou del qual la sortida és molt difícil."
Després d’això què més es pot dir? Mentre el govern català ens distreu i intenta mobilitzar la societat perquè vagi a votar pel dret a decidir, gastant unes energies impressionants i obviant que la gent està patint i molt i que potser hi hauria unes prioritats, no sé… O el govern municipal, distret buscant la "vareta màgica" de la participació democràtica de la gent, com si això fos tan difícil (però clar deuen necessitar una participació democràtica que els garanteixi seguir tenint el control del poder…, i per tant, de democràtica, en tindrà ben poc…
En fi, queda la societat civil. Queda la Carta Europea de Salvaguarda dels DDHH a la Ciutat, signada per l’Ajuntament. I queda la consciència i responsabilitat que tinguem, cadascú de nosaltres, ciutadans i ciutadanes, per assumir el paper de mobilitzar-nos, ja! Per fer possible la revolta dels drets a Terrassa, si no ja sabem el que passarà. Milers i milers de persones vivint en la indignitat. Nosaltres podem decidir.
