Aquests dies se celebra a Terrassa el Congrés Internacional d’Aigua i Sostenibilitat que, tot i el títol, és tot just una excusa per donar cobertura tècnica a les operacions polítiques de recuperació de la gestió per funcionaris o empleats públics dels serveis municipals del cicle integral de l’aigua (o d’alguna de les seves parts).
Al principi del procés el màrqueting es recolzava en el fet mateix que algunes grans i petites ciutats s’havien "passat" a la gestió pública, i que gràcies a això s’abaixarien les tarifes i els ciutadans sense recursos tindrien, per fi!, accés a l’aigua i el mal seria derrotat sense pal·liatius. Això sense tenir en compte que les tarifes sempre han estat cosa del ple municipal, que els ciutadans vulnerables fa anys que tenen programes que eviten que perdin l’accés al servei (programes molts ideats i desenvolupats per empreses privades de gestió) i potser, l’últim i més important, sense tenir en compte que el major origen del mal són la ignorància i la mentida, i particularment aquestes mentides que diuen alguns polítics, pel nostre bé, perquè ja se sap que per a alguns el fi justifica els mitjans.
Així, als pocs anys, la realitat desmenteix la insistent "propaganda" segons la qual aquestes emblemàtiques ciutats que havien substituït la gestió privada del servei públic d’abastament d’aigua per la gestió pública anaven millorant de forma significativa el servei. No només no han millorat i reduït el seu cost sinó que ha passat just el contrari.
L’exemple de París és un dels més utilitzats. A la capital de França el 2010 es va optar per la gestió pública de l’aigua d’una part de la ciutat després que finalitzessin els contractes amb les empreses prestadores del servei. No afecta tota la població. Només dos milions d’habitants estan afectats per aquesta nova gestió pública, mentre que als deu restants de l’àrea metropolitana els presta el servei un concessionari, Veolia.
Des de l’Ajuntament van prometre una reducció del 8% en la tarifa de l’aigua potable, però a l’hora de materialitzar-ho la baixada no va arribar al 3%, xifra aconseguida a costa de reduir notablement el nivell d’inversió. Després de sis anys (2011 a 2017) el rebut de l’aigua s’ha incrementat un 17%. En aquest període de temps el concepte aigua (el cost variable que suposa el metre cúbic) ha baixat un 3,5%, però el manteniment de comptadors ha pujat un 4%; la depuració, un 55%, i el clavegueram, un 20%. A més, el nivell d’inversió s’ha situat en 28 milions d’euros menys a l’any (un 30% de reducció respecte del que hi havia abans de la municipalització). Trampes al solitari per poder dir que han abaixat l’aigua, però "el servei" ha pujat el 17%. Repetim la mentida i embolica que fa fort. La previsió és que entre 2016 i 2020 el preu de l’aigua pugi un 10%, segons les previsions del propi Ajuntament.
A tot això s’ha d’afegir que l’Ajuntament no exigeix els mateixos objectius de qualitat i eficiència al gestor públic que a l’anterior concessionari, fet que demostra que no està exercint el paper d’àrbitre que li pertoca com a responsable davant dels ciutadans del servei, sigui qui sigui el gestor. Perquè, com tothom sap, no es pot ser jutge i part al mateix temps. Excepte si vols fer trampes.
Un altre exemple internacional que s’esmenta sovint és el de la ciutat de Berlín. Allà, l’any 2012, el govern municipal va optar per municipalitzar el 49% de la seva empresa mixta per 1.200 milions d’euros. Aquesta va ser una més de les decisions que van portar a la insostenibilitat de l’Ajuntament de Berlín, el que va comportar un augment de la pressió fiscal a la ciutat a causa de l’enorme endeutament que és de 60.000 milions d’euros (pensin que 2.580,5 milions d’euros és el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona). Els efectes directes sobre el servei van ser que es van haver de reduir els nivells d’inversió en les infraestructures, el que va augmentar la seva insostenibilitat a llarg termini. Amb tot, l’aigua de Berlín és una de les més cares d’Europa.
Si ens centrem en els exemples, molt més petits, del nostre entorn més immediat, exemples venuts com d’èxit, èxits que analitzats de prop són mentides embolcallant les xifres d’un fracàs, tenim el cas d’Arenys de Munt (el Maresme); allà l’any 2011 l’Ajuntament va recuperar la gestió de l’abastament de l’aigua després de no renovar la concessió a Sorea, empresa que n’havia fet l’explotació els últims dotze anys. Un cop assumida la gestió directa, l’Ajuntament va augmentar un 30% els costos del servei. A més, la suma de fuites, frau i mal funcionament de comptadors va empitjorar significativament, fins a arribar a tenir un total de pèrdues d’aigua del 43%! Aquest fet, lògicament, comporta un major malbaratament del preuat producte.
Parlem ara del Figaró-Montmany (Vallès Oriental), un municipi de poc més de mil habitants, on l’administració va iniciar el procés de municipalització amb la promesa d’abaixar la tarifa de l’aigua. Els esforços per recuperar aquesta gestió directa, però, no han donat els fruits esperats, ja que en comptes d’abaixar el preu les factures han pujat per sobre del 50%.
Hi ha un tercer exemple, el de la Granada (Alt Penedès). En aquest municipi de poc més de 2.000 habitants, s’ha viscut una situació idèntica a la del Figaró-Montmany. Aquí també les pretensions d’una abaixada significativa de la tarifa es van traduir en pujades d’entre el 23% i el 148% del preu de l’aigua. Quan parlem, doncs, d’aigua i sostenibilitat, si us plau siguem seriosos i deixem de banda la discussió sobre gestió pública o privada, mal anomenada, en llaor del màrqueting polític i la propaganda ,"remunicipalització", perquè de moment els fruits d’aquests processos han estat l’augment del risc d’insostenibilitat i la manca de transparència.
