Els grecs en la seva organització diària (allò que ara diríem agenda) reservaven uns minuts cada dia que la gent de més edat i els més joves fessin activitats conjuntes. Ja fa uns quants segles van entendre que la relació entre la saviesa i la innocència era fonamental per poder desenvolupar una societat més cohesionada, forta i preparada per tirar endavant les seves necessitats materials i emocionals.
Oooooh… I tant que els nens han de poder jugar amb els avis, i tant que hem de donar als nostres fills l’oportunitat de créixer amb companyia d’aquells que ja saben que la vida comença amb ímpetu i innocència i que de mica en mica el pas del temps i les situacions del dia a dia et van calmant i assentant.
I tant que els avis han de ser corretja de transmissió de valors, afectes, experiències, històries i batalles. I tant que han de ser feliços i sentir-se plens quan es passen la pilota amb el seus néts o quan els gronxen en el parc de la cantonada. I tant que els nens i nenes han de poder gaudir d’aquesta meravellosa situació d’amor i tendresa entre generacions.
Heu vist alguna vegada els ulls d’un avi que intenta explicar al seu nét que quan ell era jove tocava molt bé la pilota i que llàstima que era una altra època perquè si no… I heu vist alguna vegada un nen o nena intentant treure-li la pilota a l’avi que, mancat en les seves capacitats físiques, lluita per mantenir-la tot i que finalment la perd o la cedeix. És un nen ple de vitalitat, alegria i entregat a la causa de sortir vencedor de la contesa.
Doncs, si mai us heu aturat a mirar aquests ulls o aquesta vitalitat i alegria, us ho recomano. No hi ha escena més bella i plena d’amor. Ens constaria molt trobar una situació a on els nivells d’interacció, aprenentatge i benestar estiguessin a l’alçada de les que us acabo d’explicar.
Un avi/àvia que juga amb el seu nét se sent important, es percep estrella del seu mapa familiar, omple la seva font de motivació, allibera emocions i reforça la seva autoestima. Un nen/a que juga amb el seu avi/àvia se sent protegit, rep dosis de complaença i reforça la seva identitat. Ambdós (la gent gran i els nens) necessiten sentir que són importants, els primers per no trobar-se fora de res, per continuar sent dins del camí de la vida i les emocions. Els segons per consolidar la seva personalitat, per créixer, per domesticar els seus impulsos de vegades grollers i poc refinats, és clar són nens.
Jugueu, jugueu, jugueu amb els vostres néts, feu-los ser capaços, vitalistes, lluitadors, que siguin capaços de respectar les opinions dels altres, capaços de respectar les coses que els envolten, que siguin vitalistes en les seves accions, que mostrin interès per gairebé tot i feu-los també lluitadors per entendre el món en què viuen i les possibilitats que tenen a les seves mans.
Jugueu avis, jugueu amb els vostres néts, que ells ho necessiten i ho demanen a crits, potser sense dir-ho però ho demanen. Ells necessiten de la vostra saviesa i del vostre amor per poder ser millors persones.
Fer-se gran és fantàstic des de qualsevol punt de vista, però fer-se gran compartint amb els néts estones de joc i convivència no té preu. La maduresa d’allò viscut ens porta a la reflexió i la tranquil·litat en aquesta etapa de la vida i ningú millor que la gent gran per transmetre valors i propostes vitals als que ara pensen que mai seran avis.
Jugueu avis, jugueu amb els vostres néts.
