Cada dia trobo temes per bastir aquesta columna. Només cal regirar diaris. A partir d’ací, arrufo el nas i ja n’hi ha prou. Amb un mínim esperit crític, la perspicàcia fa la resta. Avui, tocaré temes alimentaris. Quan hi ha tanta gent que passa gana, espero aportar un mínim bri. L’estiu geogràfic del nostre país és farcit de festes. Dessota la dita que qui canta els seus mals espanta, tot ajuda a viure. D’altra manera, la negror de l’horitzó immediat ens ensorraria.
-En aquesta tessitura, però, no tot és vàlid. Es fa necessària una bona dosi de seny. Fins i tot de compromís social i ètic. El teixit social de la nostra contrada és prou variat. Hi trobarem gent de la Rioja o del País Valencià. Que ningú no pensi -abans d’entrar en matèria- que tinc res en contra d’ells. Ho dic perquè em referiré a dues tradicions molt arrelades als seus territoris: la batalla del vi (d’Haro, per Sant Pere) i la tomatina (de Bunyol, per sant Ramon). En la primera, es malbaraten uns cent trenta mil litres de vi. En la segona, unes cent vint-i-cinc tones de tomàquets. On anem a parar? Que s’han begut l’enteniment? A Terrassa, tots coneixem l’existència d’un menjador social a la Fundació Busquets. La seva tasca social mereix matrícula. Qui no hi ha dut bosses de roba o aliments? Què valen el vi o el suc de tomàquet llençats al clavegueram? És així com volem promocionar el nostre turisme? No tenim escales de valors per cridar-los a l’ordre? Mentre veiem gent que regira els contenidors de la brossa, fa mal d’ulls.
-Algú recargolarà el sentit de la meva reflexió. Em titllaran de demagògic. Tinc establert que ho assumiré calladament. Tan sols pretenc remoure el sentit solidari i humà de la societat. La traducció econòmica del que es malbarata en aquestes gresques esdevindria una injecció fantàstica en l’agenda diària de molts. Que els ho diguin al Rebost, Càritas o altres! Sense dominar nombres ni estadístiques, ajustant-nos a l’estadística de la FAO, cobriríem més d’un pressupost anyal de l’Asil Busquets. Empentaríem l’alberg dels sense sostre… Amb aquest tema punyent em proposo remoure la consciència dels batlles d’uns municipis allunyats del nostre entorn. Tant de bo que els paisans que hi ha entre nosaltres els ho facin arribar!
