L’examen de la selectivitat de català tenia una "grata" sorpresa a l’opció "B": a la part d’expressió escrita s’havia de fer un text sobre la desigualtat de les dones en l’àmbit científic. La majoria de la gent amb qui vaig parlar va fer l’opció "B", i molta gent de la meva classe va pensar que jo també la faria, però jo em vaig decantar per l’"A", sobre la guerra. Perquè és evident que les dones fem una guerra constant en una lluita per la igualtat i que surti un text sobre això pot reconfortar. Reconforta una mica a alguns, però no a mi. Perquè de què serveix fer un text quan, i no només en l’ambient científic, es discrimina les dones amb l’única raó o preàmbul que no són homes?
En lloc d’alegrar-me o d’il·lusionar-me per veure la temàtica del text, el primer que vaig pensar va ser com de paradoxal era aquell exercici quan en l’examen anterior, de llengua castellana, havien entrat setze poetes homes. Ni una sola dona. Gil de Biedma, García Lorca, Machado… I així una llista fins a setze, sumant-hi Marsé per "Últimas tardes con Teresa". On quedaven les dones? On era Rosalía de Castro o María Teresa León, entre moltes altres? Ni una sola dona.
A història de l’art passava una cosa semblant: de les més de setanta obres, no n’hi havia ni cinc que corresponguessin a artistes dones, encara sort d’Artemisia Gentileschi i de Frida Kalho. I a les literatures passava el mateix: només Maria Àngels Anglada a la catalana i Emilia Pardo Bazán a la castellana. També hi havia la Colometa a català, potser ens n’hauríem de sorprendre.
Ara bé, en quantes d’aquestes obres surten representades dones? Quants d’aquests poemes van dedicats a l’estimada o al turbulent tema de l’amor? Doncs bé, si parlen de dones, per què ens entestem a esborrar el seu paper de la història?
Però és que a història passa alguna cosa semblant: si ens cenyíssim al llibre només escoltaríem els noms de Maria Cristina i d’Isabel II. Però, per sort, tant a història com a història de l’art hem tingut una professora i un professor que no ens han deixat passar de puntetes per sobre de dones com Clara Campoamor, Victoria Kent o la Pasionaria, i que a cada classe insistien en la importància de les dones a les milícies o en la manera com van aconseguir tirar endavant.
De la mateixa manera que a història de l’art he tingut la fortuna de trobar-me amb un home que ens ha fet veure com les dones han estat maltractades per la cultura i com desapareixien d’escena sense deixar gairebé cap petjada. I de manera personal he tingut la sort d’interessar-me per la literatura i de saber que les dones també escriuen.
Perquè, encara que no ens ho expliquin en els llibres, les dones també pintem, escrivim i lluitem i, sobretot, això últim.
Així doncs, per què ens sorprenem i ens alegrem perquè hagi sortit un tema sobre la desigualtat quan aquesta és present a la resta d’exàmens? Per què encara sembla que hàgim de donar les gràcies a qui hagi ideat les preguntes i li aplaudim la feina? Encara que, potser, ben mirat, millor escriure un text sobre aquesta injustícia i no encaboriar-se amb la ineptitud de qui fa els currículums, que sempre són igual de tediosos i l’únic que comporten és que semblem pidolaires demanant alguna cosa sobre dones amb l’únic objectiu d’emblanquinar un món massa enfosquit per les ombres dels homes.
L’autora és alumna de l’IES Torre del Palau
