Aquell dimecres, 15 de juny de 1977, centenars d’homes i dones van matinar per tal de garantir que aquella jornada fos especial, una jornada democràtica, després de gairebé quaranta anys de dictadura. Era la primera vegada que exercien d’interventors/es i apoderats/es. S’havien preparat a consciència i a corre-cuita durant els dies anteriors (feia justament dos mesos de la legalització dels comunistes). El PSUC i altres partits d’esquerres i d’oposició al franquisme havien fet sessions de formació entre els seus afiliats i havien elaborat normes i argumentaris per entendre com calia constituir les meses electorals. El dia abans, el dia de reflexió, es va fer una repassada general: com es farien els recomptes, i com caldria procedir en cas de dubtes, problemes al cens i altres inconvenients. Conscients que estàvem garantint el dret del poble a exercir el seu vot. Moltes de les persones, lluitadores de pedra picada en moltes de les vagues, manifestacions i altres lluites populars, lluïen els millors vestits. L’organització va proveir d’entrepans i begudes. Calia estar present a totes les taules. Calia garantir el dret al vot democràtic, amb majúscules. Com deia el poeta: "Tot estava per fer, i tot era possible".
Els col·legits electorals van obrir a les nou en punt. Però els interventors/es del PSUC havien rebut la consigna de presentar-se a les vuit. Aviat es va veure que la gent tenia ganes d’anar a votar, principalment als barris obrers, els barris de les lluites veïnals, els més actius en la lluita per millorar les condicions de vida de la gent. Les persones més representatives (representació per l’acció reivindicativa) van estar presents en molts dels col·legits electorals. Si féssim una fotografia dels interventors/es i apoderats/des d’aquell dia, sortiria la nòmina de la immensa majoria de persones que es van deixar la pell a les fàbriques, al moviment sindical, als barris, a les associacions de veïns, als centres juvenils i culturals, a les comissions d’expresos i a les instàncies unitàries democràtiques. Totes aquestes persones anònimes van ser les veritables protagonistes del 15-J de 1977, garantint la gran festa democràtica. "Mis manos, mi capital", el mític cartell del PSUC, un contrapunt efectiu davant del desplegament de recursos electorals d’altres formacions.
La jornada no va ser gens avorrida, per a molts de nosaltres era el "vot de la nostra vida", el primer vot en llibertat. El grau de civisme va ser extraordinari. Veníem d’un 1976 de grans mobilitzacions al carrer i de "sortida a la superfície" com es va evidenciar amb el gran míting de l’Sfèric Socialisme en Llibertat, i d’un Onze de Setembre multitudinari a Terrassa (10 de setembre de 1976). Però també d’un gener de 1977 ple d’incerteses, amb els terribles assassinats dels advocats laboralistes d’Atocha, com va recordar a "7 días de enero" el director de cine J. A. Bardem, reivindicant el poble combatiu de Madrid. Cal recordar que la franja de gent jove de 18 a 21 anys no va poder votar aquell juny de 1977. "El dret a vot als 18 anys", una reivindicació impulsada per la Joventut Comunista de Catalunya (UJCE) i que va fer seva l’Assemblea de Catalunya durant els anys 70, va quedar recollida a la Constitució de 1978.
Però, aquell dia, moltes altres persones no van poder exercir el seu vot, malgrat els esforços de moltes interventores i apoderats. No sortien al cens o figuraven en altres indrets difícils de trobar (més d’un 15 per cent del cens a Catalunya, segons algunes estimacions). Els viatges i consultes a les oficines del padró municipal van ser intensos. Nervis, insatisfacció i sentit de la responsabilitat. Per sobre de tot calia tancar i validar la jornada. "El cas més singular tingué lloc a Terrassa. Els canvis de col·legis electorals afectaven una gran part del cens i obligaven a desplaçar-se de punta a punta de la ciutat (…) La direcció del PSUC, reunida permanentment a la seu del comitè central, hi envià urgentment Jordi Solé Tura. Després d’intenses negociacions amb la Junta Electoral, aquesta accedí a ajornar durant una hora i mitja el tancament dels col·legits electorals de la ciutat (….) El PSUC hi guanyà les eleccions", ho va recordar recentment l’historiador Andreu Mayayo en un acte del 80è aniversari del PSUC i està recollit al seu llibre "La ruptura democràtica, les eleccions del 15-J del 1977" (Editorial Afers, 2002).
Sí, va ser una gran festa democràtica. El PSUC va guanyar a Terrassa les primeres eleccions democràtiques, amb més del 28% dels vots (a la circumscripció de Barcelona, un 20%). Sumant els vots d’altres forces d’esquerres (PSUC, 28,37%; PSC, 25,02%; més altres candidatures minoritàries, 4%), sens dubte "el poble era majoria". Les paperetes de color sèpia -l’Entesa dels Catalans pel Senat, Candel, Benet i Cirici- van constituir un triomf aclaparador de l’esquerra unitària. Vam obrir una gran porta a l’esperança. És cert que després van venir temps de divisions i ruptures, i també d’altres majories, però aquesta és ja una altra història.
Ara, quan es compleixen 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, i ens movem en territoris de memòria líquida, quan no de banalització i de perversió de la memòria democràtica col·lectiva, convé recordar-ho. Venim d’on venim, "d’una lluita constant", com ens recordava en Raimon. Aquests dies s’ha presentat l’Espai de Memòria i de Valors Democràtics. Suggereixo a les fornades de nous i noves historiadors/es rescatar de l’anonimat i posar en valor les persones que van lluitar i van tenir cura de garantir a la nostra ciutat la festa democràtica d’aquell 15 de juny de 1977. La ignorància és la pitjor de les malalties de la democràcia. No ens ho podem permetre. No podem tornar a la casella de sortida sense haver après de l’experiència de quaranta anys.
L’autora era militant i apoderada del PSUC a les eleccions del 15-J de 1977
