Els integrants de Moviment d’Esquerres (MES) som hereus d’en Reventós i d’en Pallach i per tant socialistes des de sempre. Molts de nosaltres hem treballat amb convicció i lleialtat en el projecte encapçalat per en Pasqual Maragall que el 2003 va anunciar el ferm compromís d’establir una nova relació entre Catalunya i la resta d’Espanya definint un nou Estatut català.
Mirat amb perspectiva, el fracàs d’aquesta iniciativa catalana per transformar Espanya i el trencament, per tant, del pacte constitucional del 1978 ens han portat a proposar com a sortida allò que els socialistes ja portàvem en els pactes i programes de la transició: el dret a l’autodeterminació.
Efectivament, fa 40 anys, en el Pacte d’Abril per a la unitat socialista a Catalunya es va acordar que aquesta es recolzava en una sèrie de principis coincidents, el cinquè dels quals deia textualment: "El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol". Aquest protocol d’unitat va ser també ratificat pel consell federal del PSOE per unanimitat.
El congrés del PSOE d’aquest cap de setmana queda encara lluny d’aquests principis. No n’hi ha prou a dir que Espanya és un estat plurinacional si no se’n deriva la conseqüència que Catalunya és per tant un subjecte polític amb dret a decidir. No et pots quedar a mitges i afirmar que Catalunya és una "nació cultural" sense les atribucions que es deriven del reconeixement de nació sense adjectius.
Tampoc podem posar com a condició que un referèndum no es pot fer si no és pactat. El pacte depèn de dos i, si una de les parts no ho vol, en té prou amb no pactar ni acordar res. I està clar que una de les parts no ho vol perquè seria reconèixer "de facto" Catalunya com a subjecte polític, com a nació.
Això és el que ens juguem en fer o no fer el referèndum, el nostre reconeixement. I tot el que se’n deriva.
Els socialistes catalans que sempre hem fet causa de la llibertat i de la justícia, tant per a les persones com per als pobles, no podem fer altra cosa que encapçalar aquest moviment i fer possible contra tots els impediments d’un govern autoritari del PP i els seus aliats una jornada d’esclat de democràcia.
Aquest és el posicionament que els terrassencs esperem del nostre Ajuntament i del nostre alcalde. Un posicionament que ha de ser polític, no administratiu. Si bé Jordi Ballart afirma en una piulada de Twitter que "ell no és ningú per prohibir el dret de vot", després s’escuda en un informe que demanarà al secretari de l’Ajuntament per si ha de facilitar o no la celebració del referèndum a Terrassa. Però els ciutadans votem un alcalde i no pas un secretari, i en aquest moment transcendent demanem a l’alcalde que assumeixi la seva responsabilitat i n’estigui a l’altura.
I a Moviment d’Esquerres, com que volem el màxim de llibertat per a Catalunya i un tracte just, d’igual a igual, amb tots els pobles, votarem "sí" en aquest referèndum d’independència per construir un Estat català en forma de república.
El repte és fenomenal i no el podem defugir.
