Les viudes, totes les viudes del nostre país, esdevenen doblement viudes. Primer, perquè han perdut el seu espòs, la seva companyia i el seu amor. S’enfonsa una de les parets mestres del seu projecte vital comú. El dol i el desequilibri emocional obren la porta a un possible hoste indesitjable: la depressió.
Segon, perquè li arrabassen bona part dels ingressos que sostenen l’estructura econòmica de la seva llar. Tanmateix, però, les despeses bàsiques continuen igual (aigua, llum, gas, comunitat de veïns, IBI o lloguer i potser alguna quota de préstec) però amb una boca de menys. Tant se val!
Per què poso en evidència aquesta situació? Perquè és hora de passos decisius per al futur del nostre país i perquè tots absolutament tots els partits s’afanyen a posar les veles de l’acció social. La "prova del cotó", però, la veritable acció social, serà la seva actitud responsable, sense retòriques, vers l’economia de les viudes, condemnades a l’estat de pobresa de per vida, si no hi posem remei.
Recordo que l’Eurostat, l’oficina d’estadística de la Comissió Europea, estableix que ser pobre a l’Estat espanyol és l’equivalent a viure amb 700 euros. També recordo que, d’acord amb les dades del Ministerio de Empleo y Seguridad Social, la quantitat mitjana de pensió de les viudes està al voltant dels 600 euros.
Digueu-me, quantes viudes, dels dos milions i mig que hi ha a l’Estat espanyol, estan per sota del que es considera llindar de pobresa i quantes es veuen abocades econòmicament a una situació d’exclusió social? Un 60%, un 70%? Un milió i mig? Un milió set-centes cinquanta mil?
La viuda cobra entre el 52% i el 70% de la base reguladora de la pensió de jubilació del marit. O sigui que els ingressos domèstics queden reduïts, segons els casos, entre un 48% i un 30% aproximadament. Ja em direu com ho pot fer, si no compta amb altres ingressos, per atendre les necessitats bàsiques de la seva llar.
Que jo sàpiga, la "multiplicació dels pans i els peixos" només l’ha fet Jesús en tota la història de la humanitat. Per tant, la pobra viuda (millor dit la viuda pobra) ha de fer, sense atributs divins, semblants miracles per arribar a final de mes. Feu números sobre la base reguladora de la pensió de jubilació del marit i sabreu com quedarà econòmicament el seu cònjuge. Si fem cas de l’adagi castellà "las penas, con pan, son menos penas", podem dir de manera contundent que "las penas, sin pan, son dobles penas".
Com pot ser que donem l’esquena a unes persones que ho han donat tot per fer gran el país? Moltes de les viudes, especialment les nascudes entre els anys 30, 40 i 50, s’han dedicat de ple a la seva llar. Diuen que no han treballat i no han cotitzat, però gràcies a elles l’Estat ha tingut mà d’obra, doncs la mitjana de fills era, com a mínim, de tres a quatre. Gràcies a elles l’Estat s’ha estalviat guarderies d’infants i residències d’ancians, perquè elles cuidaven de tots els membres de la família. I ara les deixem a la misèria! No hi ha dret!
La Constitució espanyola, en el seu article 41, és ben contundent: «Qualsevol contribució contributiva i no contributiva ha de ser suficient per sufragar les necessitats de la vida». Queda clar, senyors governants, que aquest enunciat és especialment imperatiu i urgent en les pensions de les viudes.
Després de setmanes de reunions, el Govern català i els promotors de la ILP varen arribar, el dimecres 10 del passat mes de maig, a un principi d’acord sobre la renda garantida de ciutadania mínima. Un cop aprovada, serà una realitat a partir d’aquest mes de setembre, i s’ha establert en 664 euros, tot i que aquest any només se n’abonaran 550, el 85% d’aquesta quantitat. La pregunta imprescindible és: podran beneficiar-se’n les viudes? Podran gaudir d’una legislació especial que atengui els mèrits contrets?
Indignem-nos-hi, revelem-nos davant la ignomínia que pateixen les viudes!
No permetem que siguin doblement viudes. Viudes per la pèrdua del seu ésser estimat i viudes del consol solidari de la societat que han servit.
