No hi ha dia que passa que trobem amb diferents formats frases inspiradores de felicitat, empoderament, motivació, positivisme i un llarg etcètera. Obro el Facebook, l’Instagram, el Twitter, fins i tot les tasses del despatx van plenes de frases tipus: – "Avui aconseguiré tot el que em proposi"; – "Fes sempre l’impossible, no et rendeixis"; – "Neteja la teva ment del no puc"… L’article d’avui no és una crítica a tot el que comporten aquests estats, sinó que… no tenim dret a passar un dol, per exemple, si un projecte no ha funcionat i cal remuntar etapa per etapa? És com si la societat actual ens bombardegés que no tenim dret a plorar, estar tristos, apàtics i compartir amb el nostre entorn el nostre fracàs. Ens permetem la llicència de donar consells i jutjar persones properes que acaben de patir un desengany amorós, han perdut el seu lloc de treball, no han aconseguit triomfar com a emprenedors (en algunes conferències he arribat a escoltar que era l’única via de solució a la crisi)… Estem empesos a no poder refugiar-nos en la frustració i els sentiments que acompanyen aquest estat.
Qui no s’ha llegit al llarg de la seva vida algun llibre d’autoajuda? I en alguns d’ells ens aconsellen que per realitzar els nostres projectes i desitjos el que hem de fer és imaginar-nos ja en ells, és a dir, pensar, projectar, somiar en ells… Tot això està molt bé, i per a una era en què l’autoconeixement, així com la identificació de les emocions, és tant o igual d’important que la religió, i molts hem substituït la fe per un ésser superior amb nosaltres mateixos. A vegades dipositem falses expectatives en quelcom o persones, o simplement la cosa no funciona… I després què? No tenim dret a plànyer-nos de nosaltres mateixos el temps necessari? Hem de rebotar com una pilota per tornar a estar motivats? Estem obligats a ser feliços? És més, qui dictamina què és la felicitat?
Com comentava al principi, sembla ser que d’un temps ençà és com si estiguéssim obligats a ser feliços. Tant la tecnologia com el nostre entorn ens animen a deixar enrere el malestar i a gaudir del present sense protestar. Però no oblidem que els responsables de decidir si protestem del que ens ha passat, o dit vulgarment "el dret al pataleo", som cadascú de nosaltres mateixos. Els que som emprenedors i hem passat per diferents projectes quan no ens en sortim escoltem frases del nostre entorn com: "Ja està, ho has intentat, intenta treure’n la part positiva com a aprenentatge". Sí, sí, això ja ho vaig fer, però aleshores em tocava estar emprenyada amb el món, amb mi mateixa i digerir totes les emocions primàries que sentia i que no eren gens positives. Plorava de pena, cridava de ràbia i volia tornar enrere, però no podia. Tenim el dret a tot això? I tant, només faltaria! I durant aquest procés vaig identificar i analitzar els malentesos, errors o decisions no encertades que vaig prendre. O simplement em vaig equivocar. Tot això, en principi, és humà, oi? Però permeteu entorn meu que pugui sentir aquesta frustració cada vegada, per després, quan estigui preparada, créixer personalment o professionalment de tota l’experiència passada per intentar-la aplicar en un futur. Aconsellar és fàcil i gratuït, però a vegades la persona que està compartint quelcom que no és agradable el que només vol és que l’escoltem o simplement que li fem una abraçada.
Amb aquest escrit no vull dir que llegir frases inspiradores no sigui bo, l’únic que pretenc és que us doneu l’oportunitat de viure diferents estats com la pèrdua, la frustració, el fracàs, el desengany, l’equivocació, en la seva justa mesura, sense la pressió social.
L’autora és consultora-formadora
