Aquest diumenge hem celebrat la solemnitat de la Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols i la Mare de Déu. Amb la Pentecosta comença la missió de l’Església en continuïtat amb la missió de Crist de proclamar i instaurar el Regne de Déu. Una missió que travessa el temps i l’espai per portar la bona notícia als homes i dones d’arreu i de totes les èpoques. Una missió no exempta de dificultats en el moment present, perquè en la nostra societat hi predominen en molts àmbits el relativisme moral i el materialisme consumista, i també sobresurten cada vegada més la liquiditat, la inconsistència i l’individualisme utilitarista.
Quina ha de ser la nostra resposta davant d’aquesta realitat? Recordem que el papa Francesc, des del començament del seu pontificat, impulsa una pastoral missionera amb la finalitat que tota l’Església surti a l’encontre de les persones. Això vol dir passar d’una pastoral autoreferencial, sedentària i estàtica a una altra d’oberta, proactiva i itinerant. La pastoral ha de concretar aquest procés missioner permanent que vol anar envers tothom i arribar a tothom, i que es verifica en el desig de l’Església d’arribar als últims, als oblidats que Déu no oblida. La vida eclesial es realitza a través de la comunió que congrega i la missió que projecta. Per això en la nostra pastoral es dóna el doble moviment permanent d’anar vers les perifèries humanes i de reunir-se en el centre que és Crist en l’Eucaristia. És el doble moviment de la comunió i la missió.
La sortida és una metàfora de la condició humana. Hem de sortir de nosaltres mateixos per conèixer la realitat, i també per relacionar-nos amb les altres persones. De la mateixa manera hem de sortir de nosaltres mateixos per viure una experiència de fe, un encontre amb Crist, i per incorporar-nos a l’Església l’ésser humà surt de si mateix per lliurar-se a Jesucrist i viure en la gran família dels fills de Déu que és l’Església. Ara bé, l’Església que és missionera per naturalesa també està cridada a sortir. Quines són les sortides que ha de realitzar l’Església? La principal, sortir de "l’autoreferencialitat" malaltissa per esdevenir una Església missionera amb Jesucrist al centre.
Aquesta invitació a ser una Església en sortida, en dinamisme missioner, s’aplica a cada cristià, a cada comunitat i a l’Església sencera. Una Església en sortida que ha d’avançar pel camí d’una seriosa renovació, d’una conversió pastoral i missionera. Cal sortir a la recerca de les persones, les famílies, les comunitats i els pobles per compartir el do de l’encontre amb Crist. No podem tancar-nos als temples, sagristies i despatxos. Cal sortir als carrers i a les places. Cal fer-se present a les perifèries geogràfiques i existencials, portant la Bona Notícia de l’Evangeli.
Nosaltres som els testimonis de Jesucrist a la societat del segle XXI. El Senyor ens envia a anunciar la Bona Nova als nostres contemporanis, ens envia perquè siguem sal de la terra i llum del món, perquè donem fruit abundant i que perduri.
Aquesta missió evangelitzadora ha de propiciar una autèntica renovació de cada persona i de tota la humanitat. Caldrà sortir, caminar i sembrar sempre de nou, sense cedir mai al desànim. Presents en el nostre món, compartint els treballs i les dificultats dels nostres contemporanis, essent testimonis i portadors d’alegria, d’aquella alegria genuïna que provoca l’experiència de l’encontre amb Jesucrist ressuscitat.
L’autor és bisbe de Terrassa
