Reconec que vaig ésser educat en una escola exigent. Sobretot pel que fa a disciplina, clavar colzes i conrear actituds positives. Entre elles, sense anar més lluny, llegir, escriure i estimar l’art de la música. Ací, val a dir que me’n sento orgullós. De tota manera, el rerefons marcial d’algun mestre potser em va condicionar un bri de ribet militar. Xacra que, sovint, em pot dur a polemitzar o que em costi acceptar segons quina realitat. Raó de més, doncs, per treballar -dia rere dia- el meu subconscient. Tot i així, reconec que no m’és fàcil.
L’art del tatuatge prové de l’antic Egipte. Sembla ésser que fou una praxis restringida a les sacerdotesses. A hores d’ara, tanmateix, el tema potser arriba a un cert marge de desgavell. Cadascú ha d’ésser lliure de fer el que vulgui. En el benentès que la pròpia llibertat té un límit: allí on no perjudiquem, gens ni mica, una altra persona. Per què dic això? Ni més ni menys per un parell d’exemples: el tattoo impedeix -durant quatre mesos- fer cap donació de sang. Curiós, oi?
Fa uns deu dies, em comentaven el cas d’una noia embarassada, que es troba a punt de donar a llum, per primera vegada. Estava preocupada i inquieta. En parlar-ho amb el metge, aquest li digué que no li podria posar la injecció epidural, al moment del part. El motiu no era cap altre que un immens i acurat tatuatge que emplenava tota la seva esquena. A ella, li va costar entendre-ho.
No dic res més i ho deixo ací, a la reflexió de cadascú. A banda de possibles infeccions o al·lèrgies, llanço una pregunta a l’infinit, en cloure el meu escrit. No cal que ningú me la respongui: a la nostra vida, és tot permès? Tal vegada, després d’això hi haurà qui s’ho repensarà. Com podrà passar el mateix amb l’esnobisme d’anar vestit amb texans foradats i altres modes, probablement de mal gust. Per tant -ja ho diu l’adagi- "sarna con gusto no pica, però mortifica". A casa nostra, l’accepció vindria a ésser allò del que "cadascú carregui el seu mort".
Algun d’aquells mestres tan exigents de què parlava ho resumien, alhora, en un altre concepte: el pacte de mínims. L’educació social hauria de comportar un major grau empàtic. És clar, però, que el llistó o vara de mesurar de cadascú no és el mateix. Desitjo que la meva reflexió aclareixi alguna cosa.
