Després de passar tota una vida professional com a mestra de diverses escoles egarenques i de Matadepera, Anna Carpena (Terrassa, 1950) avui forma i assessora tant pares com professors en un concepte, l’educació emocional, cada vegada més de moda. Carpena acaba de presentar el seu darrer llibre sobre el tema, “Retalls de vida emocional” (Eumo Editorial).
Al seu llibre diu que “hem de fer la tortuga”. Anem posant-nos de peus i mans al terra, doncs…
No cal, home. Només es tracta de fer el següent: col·locar la nostra mà dreta a l’espatlla esquerra… Llavors, la mà esquerra a sobre l’espatlla dreta… I comencem a respirar sentint l’abdomen. Així…
Així…
Ara, mentre respirem així, ens hem de preguntar: “Com em sento?”.
Doncs, “com em sento”?
D’aquesta forma connectem amb les nostres emocions. L’objectiu sempre és connectar amb les nostres emocions. I llavors ens preguntem: “Quin problema tinc?”.
(…)
I, a partir de preguntar-nos quin problema tenim, hem d’elaborar un discurs, des de la nostra racionalitat, sobre allò que estem vivint, sobre allò que ens preocupa.
I en el fons de tot què aconseguirem si “fem la tortuga”?
Doncs no actuar d’una manera reactiva davant d’un fet. És allò que abans les àvies en deien “comptar fins a deu”. Però, a més, com que ens estem fent una autoabraçada, estem donant la informació al nostre cervell que no hi ha perill. Perquè, si hi hagués perill, de fet, no tindries temps d’aturar-te i abraçar-te a tu mateix.
I diu que “fer la tortuga” és una eina de l’educació emocional?
Exacte.
Però què és ben bé això de l’educació emocional?
És desenvolupar la intel·ligència emocional. Vull dir, avui en dia, sabem que les persones no tenim només una intel·ligència matemàtica i lingüística, sinó moltes més intel·ligències, i una és l’emocional, que implica saber conèixer i gestionar les teves emocions. I també saber entendre’t amb els altres establint-hi una relació que no sigui manipulativa ni servil, sinó justa, equitativa i harmònica.
Saber-nos relacionar amb els altres d’una manera justa, equitativa i harmònica. Tal i com està el món, vol dir que estem massa ben educats emocionalment?
Gens ni mica. Poquíssims adults han estat educats emocionalment. I, és clar, si els pares no estan educats a nivell emocional no poden educar els seus fills en aquesta mateixa intel·ligència.
Llavors, ser intel·ligent a nivell emocional suposa, per exemple, tenir empatia? Saber-nos posar a la pell de l’altre?
Per exemple.
Però això no vol dir que es té o no es té? Com diantre se n’aprèn?
Doncs se n’aprèn des de ben petits, fent que ja des de bebès connectem amb les nostres emocions. Així després comprendrem millor les dels altres.
Molt bé. Ens imaginem que tenim un nadó als braços. Per on n’iniciem l’educació emocional?
D’entrada, fixem-nos que, quan els adults parlem als nens petits, contínuament els expliquem el món extern, els el descrivim. Els diem: “Mira aquest llumet vermell”; “guaita aquell avió que passa” o “mira el gat; el gat fa miau”. Però no se’ns passa pel cap dir-los: “Això que sents ara es diu ràbia, o alegria o tristesa”. És a dir, no els ensenyem el seu món intern. No posem nom a la seva vida interna. I els primers tres anys de vida són els més importants per a l’educació emocional d’una persona.
Ah sí? Per què?
Perquè és en aquest període quan es formen les estructures cerebrals que ens acompanyaran durant la resta de la vida, i que seran determinants per desenvolupar la nostra capacitat emocional.
Les emocions sempre s’han considerat més femenines que masculines, per cert.
S’han considerat femenines, i de nens petits, també, però el nostre cervell emocional està sempre en funcionament ja siguem dones o homes. En el cas dels homes fins i tot s’ha comprovat que, quan tenen els seus fills petits en braços, quan els cuiden, quan els canvien, quan els consolen o els nodreixen, a ells, als homes, se’ls activen parts del cervell que tradicionalment se suposava que només tenien actives les dones.
Al llibre també diu que estem molt acostumats a dir “jo penso” o “jo crec”, però no diem gairebé mai “jo sento”. Ens segueix fent vergonya expressar sentiments.
Sí, i d’una banda és perquè tenim por que les altres persones ho vegin com a una mostra de feblesa per part nostra. Però penso que sobretot és perquè estem a una cultura que és eminentment racionalista fruit d’aquella famosa frase del “penso, doncs existeixo”.
Descartes té la seva part de culpa.
És que per sobre de tot ens diuen que hem d’aprendre a pensar. Hi ha moltes escoles que tenen programes educatius orientats a què els nens aprenguin, de fet, a pensar. Però què passa? És que no se’ls ha d’ensenyar també a sentir?
Hem quedat, llavors, que la intel·ligència emocional és la capacitat de conèixer-te i de conèixer els altres. Si és tan important, per què ha quedat fins ara desplaçada de l’educació dels fills?
Perquè com a pares tendim a reproduir el model educatiu amb què ens van educar. I la intel·ligència emocional n’ha quedat apartada de generació en generació.
I ara aquesta cadena s’està trencant de mica en mica?
Cada cop més, entre pares i escoles, perquè la neurociència ha demostrat que la no-emoció a la vida simplement no existeix.
