Aquesta romeria és tradició popular ben arrelada dins la comunitat andalusa. Diguem-ne que la matriu d’aquest esdeveniment es troba a l’ermita del mateix nom, a la província de Huelva. Essent el Principat -des de la dècada dels anys seixanta- lloc de residència de molts immigrants d’aquells indrets, és molt normal que hagin fet per tenir referents a casa nostra: un d’ells, aquest; l’altre, la fira d’abril.
Contra la teoria del “uno no es de donde nace sino de donde pace”, reivindiquen la teoria del malaurat Paco Candel. Se senten uns altres catalans, sense oblidar les arrels pròpies. Així, gràcies a l’esforç conjunt de la Fecac, fa uns quants anys que ho celebren per aquests verals. Les carretes surten en peregrinació des de diferents punts de Catalunya, mentre canten, preguen i fan pinya. Teòricament, té un origen religiós, en celebrar l’adveniment de l’Esperit Sant. Actualment, però, tal vegada té massa component de gresca i lúdic.
El poble andalús s’agrupa mitjançant el que anomenen germandats. A partir d’ací, la nostra ciutat serà -al llarg de tres dies, al punt de trobada del polígon de Can Petit- la ciutat més blanc-i-verda de Catalunya. Igual que l’any passat, tot i que és de desitjar que la climatologia d’enguany els acompanyi força. Les carretes hi arriben tot travessant la Via Verda de Torrebonica. Anys enrere, s’havia dut a terme a Santa Perpètua de Mogoda, Montmeló i Montcada i Reixac.
El Rocío consisteix a pelegrinar envers al retrobament amb la Mare de Déu, a qui tots els romeus encomanen l’any en curs. L’acte central esdevé la missa de diumenge/matí, presidida pel bisbe local. Tots els fidels van proveïts de torxes, en senyal de festa i compromís. Òbviament, els cants litúrgics pertanyen a la missa rociera, la qual cosa la fa molt participativa i sentida. Maig (mes de les flors i dedicat a la Verge) té -aquest cop- un nou motiu de goig per a tots. Dins la voràgine laica i la marxa trepidant de la societat, bo és cercar moments de meditació i retrobament amb valors morals profunds.
Tant de bo que -combregant-hi o no- tots nosaltres establim una parada en el camí. Cal replantejar allò que és important.
