Cada dia semblen escollir un any diferent de la vida viscuda per instal·lar-s’hi unes hores. És com si la ment actués per atzar. Així potser la vida sembla més viscuda. Els records desfilen lleugers i de sobte cauen en detalls mínims que qualsevol oblidaria. Les imatges del passat són escletxes en una memòria desordenada. Hi és tot, vida, records, afectes, però el fil conductor s’ha perdut. I, si torna, és tan efímer que es confon amb passatges de lucidesa del passat. Les mirades són aleatòries. Tot és aleatori.
De la gent gran que pateix problemes de demència o Alzheimer, se’n diu que tenen disfuncions cognitives. El cos i la ment s’han desajustat, o els hem desajustat. Hem après a apedaçar millor el cos que la ment. Cada dia hi haurà més gent amb aquest tipus de patologies i haurem d’aprendre a millorar molt aquests finals de vida. No hi ha cap assegurança que ens garanteixi la dignitat en els nostres darrers anys, però tanmateix seria la millor assegurança que podríem contractar.
Diuen que cada malalt amb problemes neurodegeneratius reacciona d’una forma diferent, amb més o menys coherència amb el que ha estat la seva vida anterior. Darrera de molts d’aquests malalts hi ha històries tristes d’abandonaments i de desagraïments infinits. Però, per contra, hi ha també històries d’estimació profunda, al límit. Hi ha gent que fa grans sacrificis per persones que potser han de deixat de reconèixer-los com a fills, o com a germans o com a amics. Hi ha històries admirables que fan que ens reconciliem amb la condició humana. Algunes persones han lliurat la seva vida als altres d’aquesta manera, per fe o per compromís moral, i tenen un capteniment exemplar. Parlen amb els fets i ho fan sempre, sense defallir.
Cada visita a aquests malalts és diferent. Hi ha dies que el tema de conversa pot ser banal. Parlar molta estona sobre si tothom de la família s’ha llevat a l’hora i entrar en detalls on es barregen escoles, feines i festes de guardar. De vegades el tema són els diners. “Qui ho pa-ga això?” “Ja has pagat allò altre?” Altres cops es parla d’herències de gent que costa de situar en la genealogia familiar. Però hi ha temes més alegres, com els balls o com els plats cuinats al llarg de tota la vida.
Algunes vegades apareixen personatges insòlits a les converses que mai sabrem si són de records precaris o de persones que van ser importants sense tenir massa visibilitat. Les seqüències temporals es superposen sense un ordre descriptible. Els records recents tendeixen a desaparèixer. Però els altres cobren força i afloren les vides viscudes al treball i els detalls de les fàbriques com a gran escenari de relacions humanes de tota mena. Les vides de família amb les quotidianitats resumides en poques fixacions o amb els esdeveniments familiars que tot i que apareixen com a solcs en un calendari desordenat són fites que perduren. O la vida de vacances que és aquesta vida més intensa perquè és un parèntesi. Les vacances familiars són més vacances quan hi ha petits a la casa, les vacances recordades són les vacances compartides. I així de vegades un record de vacances de quan érem petits pot semblar-nos un regal, com és un regal un estel a la nit de Sant Llorenç, fugisser però emocionant.
Les trobades amb els nostres pares o avis quan viuen amb aquest cap que s’ordena aleatòriament són un mirall. El temps que passem amb aquestes persones és un temps compartit, els visitem a ells i ens visitem a nosaltres. Ens pensem a nosaltres mateixos a través d’ells. No solament pensem com poder afrontar aquests finals de vida sinó com és d’important el viure la vida amb una intensitat notable. Aquells que volen fer de cada moment de la vida un fet memorable són uns pesats, però donar una intensitat conscient a la vida està molt bé. Hi ha una lliçó que per molt sabuda val la pena repetir. Quan al viatge de la vida no li queden objectius, aleshores el que queda de vida, aquestes estones de records caòtics, és l’objectiu. És el trajecte que quedi i la dignitat que puguem conferir o retornar el que val la pena. La resta és sobrer. Els objectius ja no són professionals, ja no són familiars, els objectius són somriures, mirades i, sobretot, estalviar el patiment.
Allarguem la vida a la gent, i això està bé, ara ens cal aprendre a allargar la dignitat de la gent.
