Recordo, no fa gaire temps, que un d’aquells que s’anomenen amics plorava davant meu per la seva immediata pèrdua d’hores laborals, s’hi jugava el pa dels seus fills. Recordo que li vaig oferir ajuda i dignitat, sobretot dignitat, i també recordo que, quan de la meva ajuda se’n va aprofitar, va deixar de plorar de tristesa per fer-ho d’alegria. Plorar és una emoció com una altra, el plor es desencadena o bé per demostració de pujada o davallada sentimental. En qualsevol dels dos casos plorar és només un símptoma d’humanitat. No és una rebaixa de condició humana, no és una debilitat del caràcter, és una demostració de vivesa. Les emocions d’una persona no parlen de la seva flaquesa, ans al contrari , la grandesa de l’ésser humà rau en la manifestació de la seva emotivitat.
Aquesta introducció em serveix per encoratjar-vos a ser emocionalment reactius. Persones entregades a la voluntat del vostre cor. Entenc els avis que el dissabte van a veure com els seus néts neden a la piscina municipal del poble, entenc els avis que quan els seus néts es llancen a l’aigua i xapotegen uns metres ploren d’alegria. Entenc els avis que m’expliquen, plorant, com els seus néts juguen a bàsquet, encistellant una pilota rere l’altra. Entenc les àvies que quan veuen la seva néta ballant igual que la Shakira els ca-uen la baba i la llàgrima. Entenc que el cor trontolla i mostra la seva grandesa.
Entenc els nens que ploren quan un dissabte no poden anar a jugar a tennis, maleïda bronquitis, entenc que els nens que seuen a la banqueta plorin de desil·lusió, què feu entrenadors! Entenc que un nen dormi poc perquè té partit i plori perquè la samarreta del partit encara es troba en el sac de la roba bruta. Entenc que un nen que està malalt i no pot anar a la festa del seu amic s’entristeixi per la seva situació i es posi a plorar, jo també ho feia de petit.
Entenc el ploriqueig de la gent com un acte de valentia, de demostració de vitalitat, com a mostra de l’"ei!, sóc aquí" i del… "em sento viu". Plorar ens fa grans, ens fa créixer i tots necessitem ser per uns o molts moments ploramiques.
Plorar és condició afegida al fet de ser persona, de sentir-se viu, de sentir-se entregat al poder de les emocions. Em nego a comentaris del tipus… "Els homes no ploren…" "Aixeca’t i deixa de plorar…" Tan habituals en el quotidià de les persones. Els homes i les dones poden plorar, no passa res, poden plorar de dolor físic i/o podem plorar de dolor moral, i sense vergonya, he plorat perquè sóc nen, perquè sóc avi, perquè sóc persona i hi tinc tot el dret.
Plorar és una manifestació alliberadora, sanejadora i reconstituent. Moltes vegades la gent plora davant meu per explicar-me una situació angoixant i un cop ho ha fet aquella mateixa situació ja ha perdut un grau de gravetat, de dolor.
El meu examic ja no plora, la vida li ha anat a favor, però el plor del triomf pot arribar a ser efímer. Plorar no és de covards és de persones!
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
