L’Ajuntament de Rubí -Regidoria de Polítiques d’Igualtat- em fa arribar la seva darrera publicació sobre dones i indústria tèxtil dins la col·lecció Dossiers d’Igualtat. Reconec que l’esperava amb delit. El treball ens presenta les vivències i testimonis de 25 dones que són el resultat de sengles entrevistes sobre la seva història personal i vida laboral. Eduard Puigventós i Núria Julià han coordinat aquesta meritosa publicació que esdevé, sens dubte, una aportació molt valuosa per entendre l’activitat industrial d’aquesta població vallesana durant els anys quaranta/cinquanta. Entenc que les hores de feina que hi ha al darrere han estat moltes. Quan pensem en i sobre Rubí ens imaginem, potser, l’àmbit agrari i el món de les vinyes com a gran protagonista. El paisatge, les masies, el Celler… agafen una natural/lògica rellevància. Ben segur que va ser així i els estralls/estudis al voltant de la fil·loxera no admeten dubtes al respecte. Amb la lectura d’aquest llibre de testimonis descobreixo un món que té importants similituds amb Terrassa i d’altres urbs. L’activitat tèxtil era també molt important, de llarga i rica trajectòria i amb un llenguatge/terminologia emprat per les entrevistades que em resulta del tot familiar. No hi ha dubte que estem davant d’una proposta testimonial però, sobretot, reivindicativa d’un temps, d’un espai i d’un treball. Els testimonis del camp i de les fàbriques, sovint els mateixos o semblants, haurien de ser del tot imprescindibles per conèixer el nostre passat més immediat.
Només amb treballs planers i directes, on es recullin històries de vida i trajectòries personals de la gent, podrem saber de forma fefaent com eren les condicions de vida i laborals dels anys quaranta i cinquanta. Cal valorar i reivindicar la història a peu pla, directa, presentada pels seus protagonistes i connectada amb la més autèntica quotidianitat. Les protagonistes d’aquest recull ens expliquen els seus orígens i infantesa però sobretot ens traslladen a la feina en temps de postguerra i a les precarietats/condicions de la fàbrica. Hi havia indústries de diferent envergadura i Cal Pich Aguilera era un referent en molts sentits sense oblidar les Vetes o cal Mosques. Les protagonistes d’aquest treball – nascudes als vint, trenta o quaranta – van viure horaris i esforços que avui poden costar d’entendre. Era temps del sindicat vertical i el seu peculiar paternalisme, temps dels economats i/o del canvi d’empresa per aconseguir millor tracte i setmanada. Era època de caminar una bona estona fins a la fàbrica i anar molt en compte a no caure degut a la foscor més absoluta. Les dones a la producció i els càrrecs sempre patrimoni dels homes, això també ho llegim en aquest treball que l’entenc de gran/total utilitat per conèixer la nostra història més recent. Les dones d’aquest llibre també haurien d’explicar -desconec si ho fan- a les escoles i instituts totes les seves experiències com ho han fet d’altres iniciatives al voltant de la Guerra Civil i l’exili. El combat contra la ignorància i el desconeixement no admet cap mena de treva ni pot estalviar recursos.
