Del 9 al 12 de maig, l’Ajuntament de Terrassa va tenir l’oportunitat de visitar el Líban formant part del projecte de cooperació internacional liderat per la Diputació de Barcelona. Els principals objectius del projecte van ser conèixer de primera mà el model d’acollida de persones refugiades, oferir una formació a la Policia Municipal i explorar el terreny per establir possibles col·laboracions amb diversos municipis de la Vall de la Beqàa, territori que fa frontera amb Síria. Un viatge enriquidor, que ens ha servit per conèixer de prop una realitat complexa.
En arribar al Líban, és fàcil adonar-te que et trobes en un país mediterrani per excel·lència, tant pel seu paisatge, el seu clima, com per la seva gent. La situació estratègica de la regió, la riquesa de les seves terres i la situació sempre en conflicte de l’Orient Mitjà han ocasionat que, durant el segle XX i fins fa molt poc, el Líban hagi estat escenari de contínues guerres.
La ciutadania libanesa és oberta i acollidora, una bona mostra n’és el fet que la frontera amb Síria sempre és oberta. Quan van patir la guerra civil, del 1975 al 1990, centenars de milers de libanesos van emigrar a Síria. Avui, aquest fenomen s’ha invertit; són ara els sirians els qui es veuen obligats a traspassar la frontera cap al Líban. Propiciant un país amb quatre milions d’habitants libanesos i quasi dos milions de persones refugiades, la majoria de Síria.
Avui dia, al món, hi ha quasi dotze milions de libanesos expatriats, encara que molts d’ells han pogut refer la seva vida en diferents països de manera òptima, aconseguint millorar la seva situació de forma considerable. Alguns d’aquests són ara els alcaldes de petits pobles de la Vall de la Beqàa, que amb els seus propis mitjans econòmics estan dotant d’infraestructures les zones de més afluència de persones refugiades i amb més problemes de sostenibilitat. Encara que aquestes accions són clarament insuficients.
A l’inici de la crisi de Síria, els habitants que fugien de la guerra entraven al Líban amb l’esperança de continuar la seva vida lluny del conflicte. Alguns d’ells arreglaven cases que havien estat mig derruïdes en anteriors guerres libaneses i es quedaven a viure en aquest país acollidor. Però, d’això, ara ja en fa sis anys.
Actualment les cases per rehabilitar s’han anat acabant i els refugiats i refugiades sirians s’han vist obligats a construir assentaments. Ells mateixos en diuen assentaments en comptes de camps de refugiats, perquè, tret d’alguna tenda d’ACNUR, són construccions més semblants al "chabolisme", fetes amb uralita, fustes i pedres, que cap altra cosa.
Durant la nostra estada vàrem tenir l’oportunitat de visitar un d’aquests camps o assentaments i conèixer l’Abul, un sirià que és el cap de l’assentament, que explicava: "Fa 35 anys que jo, com molts altres sirians i sirianes, venia a treballar la terra aquí a la Vall de Beqàa. Diàriament anava i venia de Síria fins a la vall per guanyar-me la vida. Quan va esclatar la guerra vaig portar aquí la meva família, i aquí ens hem anat quedant". Un exemple que es pot estendre a molts altres casos de com han anat evolucionant els assentaments.
Ara, el Líban té un gran problema: l’arribada de persones refugiades ha ocasionat que no hi hagi feina per a tothom, que la Policia Municipal de què disposen no sigui suficient i que les seves terres fèrtils no generin prou producció, així com un llarg etcètera. Per aquests motius, els libanesos demanen ajuda, ja que la situació comença a ser insostenible.
Malgrat aquesta realitat, els pobles han anat trobant solucions als seus problemes, com per exemple en el tema de l’educació. Al no disposar de prou escoles, han establert un sistema de torns: al matí hi assisteixen els nens i nenes libanesos i a la tarda les nenes i nens sirians. En comptes d’excloure’ls o rebutjar-los, intenten trobar solucions per continuar vivint en bona convivència.
La relació d’aquest relat amb Terrassa ve donada perquè aviat tindrem unes cinquanta persones refugiades a la nostra ciutat. Aquestes persones venen formant part d’un sistema que els dota de recursos per viure durant un any, sense entrar en competència amb la ciutadania ni pels lloguers socials o per les ajudes. Des de l’inici de la crisi de Síria, els estats europeus han fet un trist paper tancant fronteres i deixant entrar persones refugiades amb comptagotes. També a Espanya i a Catalunya s’ha donat aquesta situació, fins que l’Estat espanyol ha signat alguns convenis amb entitats del tercer sector per gestionar l’acollida de refugiats. És d’aquí d’on provenen aquests recursos. A Terrassa, la Taula de Refugiats, constituïda per entitats, ciutadans i ciutadanes, ja treballa per intercanviar experiències, analitzar la situació i organitzar el voluntariat de la ciutat perquè l’acollida de refugiats i refugiades es faci de la forma més adequada.
L’autora és regidora de Solidaritat i Cooperació Internacional
