D’uns anys ençà, els canvis socials van a velocitat de vertigen. Ningú no imaginava que hi hauria una davallada tan espectacular de les agències de viatges. En el cas que ens ocupa, res no feia pensar que les impremtes -amb la digitalització- passarien a millor vida. Fins i tot, hi va haver falsos profetes que aventuraven la desaparició dels llibres…, davant la irrupció dels Ebook. Peti qui peti, tanmateix, el paper no morirà… Encara que perdi bona part de la seva pistonada.
Retornant al que anunciava en el títol, llegia -fa uns dies- que el grup Prisa (de l’acabalada família Polanco) passa per moments complicats. En no poder complir les seves obligacions, han demanat auxili a Caixabank i Banc de Santander (els seus dos grans creditors). Volen que els dispensin un ritme de pagaments més còmode i ajornat. En la pràctica, un refinançament. O, més aviat, una relaxació en les draconianes condicions dels préstecs supermilionaris contrets. Els problemes financers vénen de lluny. Les accions de Prisa són en la cota més baixa dels darrers divuit mesos. Les dues entitats bancàries van acordar reconvertir en capital més de quaranta milions d’euros d’una filial del grup (Otnas). A la pràctica, doncs, les ha convertit -de facto- en accionistes seus. Una altra empresa del mateix holding (Propu, presidida pel conegut Juan Luis Cebrián) té un crèdit sindicat de Caixabank i Bansander de més de trenta-sis milions d’euros. Una xifra que triplica el seu valor de mercat (que només frega els onze milions d’euros). El grup de premsa, entestat a reflotar-se, havia invertit en altres sectors productius. Com ara en negocis petrolers o hotelers. La situació, però, no ha millorat i presenta una forta complexitat. No bufen vents de cara en aquest món de la premsa escrita. Cal reinventar-se dia rere dia. Afinant molt el llapis. Gestionant molt acuradament la despesa. Ajustant la càrrega mínima de plantilles. Cercant clients publicitaris que contribueixin a equilibrar pressupostos. Tot l’entrellat és prou difícil de quadrar. Finalment, tanmateix, jo faria una doble aposta addicional ferma: convé creure molt més en l’equilibri idiomàtic (fifty-fifty) del castellà-català. Sense oblidar una immersió de més rauxa en el sector telemàtic. És el futur.
