Té molta raó la CUP de Terrassa quan denuncia com a contraris a la convivència determinats comportaments corporals masculins, com l’obrir-se ostensiblement de cames en seure en el transport públic. Hi ha prou estudis científics sobre la gestualitat i el seu significat social com per no menystenir aquesta denúncia. La gestualitat corporal, a més, no tan sols pot mostrar menyspreu o domini autoritari, sinó que, com també indiquen les investigacions sobre la qüestió, és la mateixa gestualitat la que modela la nostra mentalitat, el caràcter i l’actitud davant dels altres. Absolutament en contra, doncs, dels homes que s’eixarranquen al bus o al tren. O, com diu la CUP amb un anglicisme que no necessitem, jo també estic en contra del manspreading.
Tanmateix, la proposta de la CUP obre la porta a dos debats d’una gran rellevància. El primer, és el de si cal actuar només contra la gestualitat pròpia d’alguns mascles o de totes les gestualitats que comporten menyspreu, abús i relacions autoritàries. Per exemple, només cal veure què passa a les cues dels mercats per descobrir gestualitats en sentit contrari. És a dir, com els homes poden ser avançats -o arraconats- hàbilment per algunes dones grans que abusen de la seva condició, o com la utilització de les bosses carregades de mercaderia esdevé una arma efectiva de dissuasió física. També en el terreny de la confrontació quotidiana a l’espai públic, hauríem de comptar-hi el comportament dels joves que seuen a terra a les plataformes del tren, entorpint les entrades i sortides dels viatgers. I, encara anant més enllà, potser caldria considerar els abusos gestuals que es produeixen a l’espai públic amb la superioritat moral dels ciclistes que passen per voreres estretes, els dels que circulen amb arrogància a tota velocitat amb patinets o skates, els dels que caminen impassibles escrivint whatsapps al mòbil… Sí: hi ha manspreading, però també womanspreading, youthspreading, bikespreading, phonespreading… I tots aquests comportaments abusius, masclistes o no, mereixen la mateixa condemna.
La segona qüestió que planteja el debat obert per la CUP és sobre com cal actuar contra aquests "microabusos" quotidians que, com sol passar amb la sorra a la sabata, solen acabar molestant més que les grans ofenses. Cal establir sancions? Serveixen de res les campanyes dites de sensibilització? En donarem la culpa a l’habitual ase de tots els cops, és a dir, a l’escola? La qüestió no és gens fàcil i, més enllà d’aprofitar aquests malestars per fer propaganda ideològica, la solució no és clara i pot fer entrar en profundes contradiccions. També a la CUP. I és que estem parlant del respecte a les formes, a les convencions, que precisament tenen per objecte el respecte i la convivència a l’espai públic. És allò del civisme, de l’antiga "urbanitat" -que era l’aprenentatge de la convivència a la ciutat-, de la bona educació. Sí: respectar les formes i les convencions autolimitant la pròpia llibertat per tal de no incomodar -o abusar- de la dels altres. Una gestió complexa en unes societats tan diverses com la nostra. I el que no és coherent és fer un dia l’elogi de l’espontaneïtat i desdenyar les convencions i, l’altre, voler aplicar mesures coercitives -convencions- només a allò que ens importa a nosaltres. L’insòlit és que sigui la CUP qui ara s’interessi per com obligar a ser convencionals i ben educats. Benvinguts!