L’horitzó de l’animal és el mer viure. Per a l’home, en canvi, el pur viure no ho és tot. Deia Aristòtil que en l’animal humà, un cop satisfetes les necessitats relatives a la subsistència, era quan sorgien els trets essencials que el feien un ésser humà. Al Renaixement, Pico della Mirandola va dir una cosa semblant: que l’home era un ésser inacabat; per la qual cosa s’havia de realitzar i podia arribar a ser qualsevol cosa, el millor o el pitjor. Ara bé, que l’home pugui desenvolupar les seves potencialitats i navegar per les seves dimensions intel·lectual, afectiva, ètica, estètica, política, econòmica, religiosa, social, lúdica… no depèn només del seu esforç, sinó principalment del seu entorn social. Estar d’acord amb les tesis d’Aristòtil, Pico i els pensadors humanistes ens duu a la lluita política: combatre els obstacles que impedeixen la realització d’aquest projecte.
Parafrasejant Sánchez Ferlosio, hom pot dir que han vingut més temps dolents i ens han fet més cecs, més sords, més muts i han reduït les diferents dimensions humanes a una sola, convertint l’home en un ésser unidimensional: la majoria dels homes -excepte una petita part que viuen com a reis- ocupen la jornada lluitant per a la supervivència, tant a dins del món del treball com a fora, i tot i així els és impossible viure en condicions decents. Essent com és el treball una via d’accés al món plenament humà, s’ha convertit en una degradació, humiliació i servitud de l’home. És indignant que un dels problemes principals de l’existència sigui la tensió entre un treball precari i la por a perdre’l. És també indignant que aquest treball precari, sempre sota l’amenaça de perdre’l, sigui considerat un bé i fins i tot un privilegi. Els governants han aconseguit que s’accepti com a inevitable una organització social injusta, que dóna per suposat que tot està lligat i ben lligat. Som cecs? No veiem ni mirem el que està passant? Som sords? No sentim ni escoltem les veus dels desheretats i dels condemnats de la terra? Som muts? És el silenci dels ciutadans la veu que ens parla de la covardia humana?
El pensament positiu no està d’acord amb el que estic expressant, per a ell les coses ja van bé i aniran encara millor en el futur. És un optimisme interessat, que es qualifica de realista -les coses són com són/és el que hi ha/no hi ha alternativa. Tanmateix, el pensament positiu defensa els aspectes més cruels de l’economia de mercat, raó per la qual el podem identificar amb el neocapitalisme ultraliberal, el qual acusa els seus crítics de pessimistes. Ara bé, mirem la situació social dels estats del món i fixem-nos bé en els seus governants: excepte alguns casos concrets, el panorama fa esgarrifança, produeix temor. Tenir por del que hi ha i com pot empitjorar és ser pessimista, sí, però això és ser l’autèntic -no l’impostor- realista, ja que ens manté desperts davant del que passa i ens passa i ens fa estar alerta advertint-nos del perill. Com podem canviar la situació present, si no coneixem ni avaluem les situacions en què ens trobem? La por és una condició fonamental per a la supervivència tant en els humans com en les altres espècies, ja que és un llegat evolutiu que els permet evitar amenaces. La por pot produir sentiments i actituds contràries. Per una banda pot provocar la paralització del pensament i de l’acció i, de retruc, ceguesa, sordesa i mudesa, els signes de les quals són la covardia, la conformitat, l’acceptació servil i el silenci davant del que li passa o li pot passar. Per l’altra, la por pot crear sentiments i actituds que fan reaccionar davant de situacions perilloses, essent la valentia per intentar canviar les coses una de les seves expressions.
Davant del fracàs de la utopia capitalista ultraliberal és hora d’abraçar el pensament pessimista, realista i crític per tal de convertir el món en un lloc més habitable de manera que, com diu Remo Bodei a “Paisajes sublimes”, sigui més acceptable tant la vida com la mort.
L’autor és filòsof
