El temps ho situa tot a lloc. Amb el títol de la columna, ja anticipo de qui vull parlar. Tinc ganes de poder explicar una anècdota que vaig tenir amb Jordi Pujol. Presentat pel Salvador Cardús, va fer una conferència (al Centre Excursionista – 13 de novembre de 2013). La sala era plena de gom a gom. Raó per la qual em vaig haver de quedar dret. Sort, encara, que -a l’hora del col·loqui- molta gent va escampar la boira. Fou llavors que li vaig demanar aclariments sobre el suposat model financer català. Amb més motiu, en base al daltabaix del transatlàntic de les caixes d’estalvis del Principat. Alhora, li vaig requerir que em digués on i com havien volat més de vint mil milions de les antigues pessetes de Banca Catalana. La seva resposta literal: "Això, ara no toca". No cal dir que vaig rebre insults, improperis i menyspreu de bona part dels presents. Em retreien una suposada manca de respecte.
La resposta, tanmateix, va venir al cap de gairebé nou mesos. Exactament el 25 de juliol de 2014. Com si hagués estat un part, va llegir el seu acte de contrició. Òbviament, sense acceptar ni una sola pregunta dels periodistes. Vaja!: una rebuscada roda de premsa "light". Com una paella sense arròs… No fos cas que el posessin contra les cordes. Amb la barra i la tabarra d’imputar-ho tot a una imaginària deixa de l’avi del clan. Algú pot ésser tan babau de creure-s’ho?
Gràcies a la tasca de periodistes i jutges, les peces van quadrant. Fa ben poques hores, només ha faltat la nota manuscrita de la "mare superiora" del convent pujolista. Ordenava una transferència de dos missals al rector de la parròquia. Quins pebrots! Cal obtenir més arguments i/o evidències? Ho deixo ací. Amb el neguit de saber el ridícul i rebuig de bona part dels ciutadans espanyols envers els catalans per culpa d’aquesta màfia. No hi ha dret. Tampoc és necessari cercar més proves. Més clar, l’aigua!.. I, a partir d’ara, que Déu ens agafi confessats! Tot i que pot ésser que, de penitència, només li posin quatre parenostres i una avemaria.
Encara em queda la tranquil·litat de no haver-lo votat mai.
