Després de 70 anys encara trobem a Terrassa l’empremta del talent d’Ignasi Escudé i Gibert en una sèrie d’edificis representatius de la ciutat que, en el moment de construir-se, varen suposar una fresca aportació d’arquitectura moderna. El primer d’ells va ser el Cinema Rambla l’any 1935 quan encara estava acabant els estudis d’arquitectura i va significar la seva presentació a la ciutat com a jove i prometedor arquitecte.
Escudé va saber aprofitar l’ocasió que li brindaren els encàrrecs més rellevants que es varen dur a terme en aquells curts anys de la seva carrera professional; després del Cinema Rambla vingueren fins a més d’un centenar de projectes per a particulars, tan aviat edificis d’habitatges com edificis industrials i encara, després de la Guerra Civil, va treballar en diferents propostes urbanes de Terrassa en la seva activitat com a arquitecte municipal.
La sòlida preparació que havia obtingut a l’escola d’arquitectura i l’atenta observació de les millors obres que s’estaven construint a Alemanya durant aquells anys li van permetre fer-se un arxiu propi de solucions formals que utilitzaria d’una manera audaç i sistemàtica en tota la seva obra.
El repertori d’acurats detalls dels elements arquitectònics, des dels singulars portals dels edificis d’habitatges o les imponents entrades de les fàbriques fins a les cornises, relleus o baranes dels balcons, mostra una remarcable coherència i gran seguretat en els seus projectes. Així, en alguns dels seus edificis podem observar com apareixen unes façanes amb una obstinada voluntat de ressaltar línies horitzontals unificant les obertures per obtenir un aspecte dinàmic i decidit o, si observem els edificis industrials més remarcables, com la fàbrica Geis Bosc, avui ja desapareguda, la Magdalena o l’AEG, hi trobarem unes sòbries façanes de maó vist amb uns ritmes implacables que destaquen pel seu aspecte potent, decidit i rigorós.
L’obra d’Escudé és encara avui molt desconeguda per la gran majoria dels terrassencs, convé que s’estudiï més a fons i se’n faci divulgació per convidar-nos a valorar-la i considerar aquest patrimoni amb el respecte que massa vegades li ha mancat.
