La mitjana d´edat de les dones que donen a llum el primer fill és de 31,9 anys, segons l´Informe de Naixements 2015 de l´Institut d´Estadística de Catalunya, la més elevada d´Europa. En només una dècada, des del 2005, les catalanes han retardat un any la decisió sobre el seu embaràs i en aquest moment el gruix dels naixements el protagonitzen les mares d´entre 30 i 45 anys. La fecunditat retrocedeix entre les dones joves i augmenta entre les més madures. De fet, a Catalunya, el nombre de dones que tenen un fill a partir dels 40 s´ha més que doblat en l´última dècada. Destaca també que la generació del baby boom ha anat quedant enrere des d´aquell 1975, any en què van néixer 112.000 nadons a Catalunya. A partir d´aleshores, es va tocar fons el 1995 amb poc més de 53.000 naixements, i l´any passat es va tornar a confirmar la tendència a la baixa iniciada el 2008: el 2015, segons Idescat, es van registrar 70.138 naixements, el que representa una disminució del 2% respecte a l´any anterior.
Però, quins són els motius que han dut a tot plegat? Un dels principals –i no és pas un secret- ha estat la crisi econòmica, que ha colpejat durament bona part de la ciutadania. Les dones que estaven en edat de ser mares (a la vintena) es trobaven sense feina, amb sous precaris o sense possibilitat d´independitzar-se. Altres, tot i complir amb els “requisits” essencials per tenir un fill, esperaven un moment millor, més estabilitat o més seguretat. Maria Cano, mare primerenca de 30 anys, confessa que “és cert que hagués volgut tenir un fill abans, però sempre esperes que sigui un millor moment”. No obstant això, afirma que ser mare amb aquesta edat també te avantatges, com “una vida més estable, tant professionalment com personal”. En contrapartida, però, creu que “és cert que la paciència i l´energia es van esgotant segons ens anem fent grans”. Per a Patricia Vilches, de 31 anys i mare de Max, un nadó de nou mesos, “amb la meva parella feia dos anys que intentàvem ser pares. Però el nen ha vingut en un moment molt bo per a nosaltres, quan ja hem pogut fer moltes coses i hem aconseguit una estabilitat econòmica”.
Amor incondicional
Convertir-se en mare és un dels objectius vitals de moltes dones, tot i que la decisió depèn molt de la realitat de cadascuna i, tal com hem vist, també de molts factors. Quan una dona sent que està preparada per ser mare, el desig i la decisió de tenir un fill la portaran a fer grans canvis a la seva vida. Més encara quan el nen hagi nascut. A Maria Cano, la vida li ha “canviat al cent per cent. Tenir un fill és una cosa màgica, tot i que també es passen etapes molt dures en què no dorms, no tens ni cinc minuts per dutxar-te…, però al final sempre arribes a la mateixa conclusió, i és que ha valgut la pena. Jo sóc infinitament més feliç ara que abans”.
Es tracta d´una responsabilitat i un compromís. Una decisió que ha de ser meditada amb tranquil·litat i serenitat. Sentir-se i saber-se preparada és una qüestió que sempre passa pel cap d´una dona i un dubte que acaba sorgint més d´un cop. I és que els nens no arriben al món amb un manual d´instruccions sota el braç. Ningú té la solució perfecta per ser mare. “Sempre sorgeixen dubtes, és inevitable. Abans que nasqués el meu fill, el Martí, ho tenia tot tan clar… I segons han anat passant els mesos se m´ha anat desmuntant tot”, explica la Maria Cano. En aquest sentit, Patricia Vilches confessa que “sempre vénen al cap pensaments del tipus ´no ho sabré fer bé´, tot i que cada vegada menys. Ho penses molt al principi, perquè tothom et diu com has de fer les coses. Però de mica en mica et vas adonant que cada nen és un món i que no hi ha dues persones iguals. Així que el que va funcionar amb un nen pot ser que no funcioni amb el meu. Per això cada cop em guio més per mi mateixa i les necessitats que conec del meu fill”.
Educar: la clau
No obstant això, ambdues mares tenen clar que volen oferir als seus fills una educació basada en els valors. “L´educació és el que més ens preocupa a la meva parella i a mi –diu la Patricia. Sobretot volem que sigui una persona empàtica, que estimi i respecti els animals i la naturalesa, que no sigui racista ni masclista. En definitiva, que sigui bona persona.” Per la seva banda, la Maria explica que “sempre he tingut clar que vull educar el meu fill en els valors del respecte i la humilitat”.
Educar és una de les parts més complicades de ser mare i de les que més dubtes generen, com podem veure. A més, en gran part depèn de l´educació que ha rebut un mateix. “A mi, m´agradaria educar el meu fill de la mateixa manera que els meus pares van fer amb mi, des del respecte, la tolerància i la humilitat. Per a mi això és molt important i faré tot el possible perquè el Martí rebi aquests valors”, explica la Maria. Per la seva banda, Patricia afirma que “els meus pares ho van fer bé, em van inculcar valors i també em van ajudar a desenvolupar la meva part creativa. Però també és cert que amb el Max faré coses diferents, també pel simple motiu que els temps han canviat. Amb el meu marit tenim molt clar que li donarem suport en cada decisió que prengui”.
Per a Rosa Morera, però, de 45 anys i mare de tres fills, dos dels quals són adolescents, “en alguns aspectes no he volgut educar els meus fills com ho van fer els meus pares. Però ningú és perfecte i cadascú ho fa com pot. Errar és aprendre. Penso que la millor educació per als meus fills és ensenyar-los a valorar les petites coses de la vida, a respectar els altres, que siguin empàtics i no pensin només en ells mateixos. Per sobre de tot, han de ser bones persones”.
Quin futur els espera?
Ser mare també significa pensar doble per sempre més. Bé, pensar, patir, somiar, plorar i riure. Una mare deixa de ser una única entitat per passar a ser-ne dues, o tres o tantes com fills tingui. En aquest sentit, el futur dels seus hereus és un aspecte que els preocupa molt. “Penso que els meus fills ho tindran més difícil que jo per fer la seva pròpia vida i tirar endavant. Suposo que ells també ho saben i això els provoca incertesa i desànim”, diu Rosa Morera sobre els seus fills adolescents. De fet, en aquest sentit també explica que “jo recordo que amb 18 anys estava treballant, ja que, si no volies estudiar, sempre podies trobar feina. Però ara, encara que tinguin estudis, els és molt difícil trobar feina o molts estan a l´atur i no poden independitzar-se”.
Maria Cano també veu un “futur complicat” per als nens de la generació actual i futura, i per això afirma que “el millor que podem fer és oferir-los valors i objectius, no coses materials”. En aquest sentit Patricia Vilches també creu que “vivim en un món molt materialista on es tenen més necessitats absurdes. No sé si el meu fill ho tindrà més fàcil però l´educaré perquè lluiti pel que vol i que sàpiga que l´únic que cau del cel és pluja”.
