Una ciutat en conté en ella moltes altres, fruit de l’empremta que el pas del temps i les generacions hi han deixat. Així ho expressa la pintora Carme Aliaga (Terrassa, 1971) a l’exposició “Ciutats fora de mapa”, que fins al 26 de maig podem veure a la galeria egarenca Espai G d’Art. Aliaga diu que l’expressió pictòrica ha estat el seu camí natural des de petita.
D’on parteix l’exposició “Ciutats fora de mapa”?
De fotografies i postals antigues. Aquelles que dècades enrere eren en blanc i negre però s’acolorien a mà perquè en aquell temps resultava l’única manera de donar-los una mica més de vida.
I què hi descobreix observant aquestes fotos?
Que de vegades el color no encaixa ben bé amb la imatge original. És a dir, potser el tros de la fotografia que està pintat no quadra del tot visualment amb l’edifici o la figura humana en blanc i negre que té al voltant. A partir d’aquesta idea vaig començar a treballar, aplicant-ho a les ciutats.
L’exposició té un títol i, per tant, disposa d’un sentit en el seu conjunt. Ens l’explica?
Tota la meva obra gira sobre el pas del temps en els objectes, en la matèria. De vegades penso que les coses, que els objectes que ens arriben del passat, són com unes càpsules que ens parlen d’altres temps, d’altres moments. És el mateix que passa amb les ciutats.
Què vol dir?
Les façanes de molts edificis, per exemple, s’han decorat per redecorar-se més tard, molts anys després; s’han construït en una època per “deconstruir-se” en una altra. Però a moltes d’aquestes façanes sempre hi ha rastres del passat que avui se’ns mostren a la vista. El sentit de l’exposició és aquest, que totes les ciutats contenen parts de diferents ciutats i d’altres moments, d’altres temps.
S’ha inspirat en una ciutat en concret per a l’exposició?
No. No pretenc que siguin punts del mapa identificables.
Ens acaba de descriure el significat de la mostra. Però cal explicar sempre de què va una exposició o això fa que el públic sigui menys lliure a l’hora d’interpretar-la?
Jo penso que les obres han de parlar per si mateixes. Així que de vegades un excés d’explicacions pot coaccionar la interpretació que en faci l’espectador.
Ara, si no t’expliquen una mica de què van els quadres abstractes, sovint costa d’entendre’ls i te’n pots perdre molta informació…
Clar, perquè l’art conceptual a vegades sí que fa falta explicar-lo. Però hi ha cops que és difícil fins i tot per a l’artista mateix, perquè costa descriure el contingut d’una peça que és el resultat d’una emoció que has tingut en un moment donat. A part ens falta educar molt més la mirada davant de l’art.
I com s’aconsegueix això?
D’entrada hem de saber com fer que la mirada pari. Vull dir, avui en dia estem acostumats al ritme visual de la televisió o del cinema mateix. Estem farts de veure una successió d’imatges i més imatges. En cadena, constantment. Són imatges que vénen, les vius i no tornen mai més. Doncs cal saber fer una pausa. Cal saber reposar la mirada i començar simplement a observar. Un quadre mateix.
Quan va descobrir que tenia una sensibilitat especial, precisament, per observar i reflectir després una emoció en un quadre?
Ja de ben petita. El dibuix i la pintura sempre han estat a la meva vida. Després ja de més gran vaig estudiar Belles Arts a Barcelona. Era el meu camí natural. La meva vocació, sens dubte.
Vostè treballa al seu taller de Terrassa. Com a artista té un horari o la inspiració li ve quan li ve?
Sí que em marco un horari. El que passa és que aquesta feina no sempre resulta productiva. És a dir, tu estàs al taller treballant i hi ha dies que et surten coses, sí, però n’hi ha d’altres que no. Ara bé, la predisposició a crear, l’has de tenir en tot moment.
Més enllà del significat de la seva obra, busca sempre que els seus quadres siguin bonics?
A mi, m’agrada l’estètica i per tant que les peces siguin agradables als ulls. Però l’art, que representa una emoció, no té per què ser sempre bonic, de cap de les maneres. En el meu cas sí que em plauen els colors, combinar-los, però és perquè em generen emocions. Ara, això ja va amb cada artista.
De vegades els mitjans de comunicació es fan ressò d’exposicions polèmiques perquè tracten temes sensibles, que són controvertits per a la societat. No ferir la sensibilitat de l’espectador ha de ser un dels límits de l’art?
Crec que no. Si tu no vols veure una exposició determinada, no hi vagis i ja està. No hi participis. Jo penso més aviat que l’art no ha de tenir límits, perquè si no ja deixa de ser art. Tot i saber que hi pot haver temes que potser feriran la sensibilitat de segons qui.
Abans de la crisi econòmica hi havia més opcions de guanyar-se la vida com a artista plàstica?
Sí, els hàbits de la societat han canviat. La gent ha deixat de comprar art, han tancat moltes galeries i l’IVA cultural no hi ajuda. En els últims anys l’art s’ha tornat molt invisible.
La crisi ha obligat, més que mai, que les prioritats fossin altres.
Jo entenc, de fet, que és important procurar que tothom pugui tenir una vivenda i tractar que a ningú li falti el menjar, això està claríssim. Però no ens podem oblidar de l’aliment de l’esperit que és la cultura i que fa que les persones siguin molt més lliures. Per què? Doncs perquè la cultura qüestiona coses i aconsegueix així que els ciutadans esdevinguin més crítics. O dit d’una altra manera, sense cultura som més manipulables. Un país que dóna suport a la cultura és un país ric.
