La majoria de les forces polítiques es presenten a les eleccions prometent "el canvi". Terrassa no n’és una excepció. El futur, però, ni es pronostica ni es promet, es construeix. Les èpoques de canvis globals comporten canvis estructurals en la política, en l’economia i en la societat. Definir, en un moment de crisi o de transició, un model o una visió de futur per a les nostres ciutats significa identificar els principals elements en què s’assentaran aquests canvis, i tenir un posicionament clar de l’estratègia de la ciutat i de l’agenda pública, en relació amb la direcció i sentit que es vol prendre.
Per entendre’ns, la Terrassa del futur només és imaginable a partir de la ciutat present, de les seves tendències i contradiccions, de les seves resistències al canvi, de les idees i dels actors emergents. La ciutat d’avui ens anuncia la ciutat de demà.
En aquest sentit John H. Cochrane, economista especialitzat en economia financera i macroeconomia de la política urbana, diu que la política urbana és una expressió del present, és el que fa que les ciutats siguin el que són, donant forma i sentit a aquest present. L’espai es transforma gràcies a les pràctiques dels seus habitants i del sentit que donem a aquestes pràctiques, alhora que les pràctiques dels individus estan marcades per l’espai en què viuen i es socialitzen.
Si defensem un canvi en les polítiques urbanes hem de tenir clars els factors clau de transformació de més importància en el present i futur de la ciutat de Terrassa.
En aquest sentit, el primer factor és la rellevància de les grans regions urbanes. En un món de ciutats, els fluxos que interconnecten els territoris es produeixen, distribueixen i es consumeixen a les ciutats. Les ciutats adquireixen més valor pel seu atractiu com a llocs d’innovació i generació d’aquests fluxos. En aquest sentit, cada ciutat ha de saber definir la seva singularitat i el seu paper específic.
El segon és el predomini de l’economia del coneixement, l’economia en xarxa. Una economia basada en la creativitat i la innovació que té en la informació, i especialment en el coneixement, la principal font de generació de valor afegit. En aquest tipus d’economia les empreses i entitats socials necessiten centrar-se en el que els és propi per així poder innovar, i per a això necessiten un entorn d’empreses i institucions de qualitat en el qual puguin col·laborar, i rebre els béns i serveis que necessiten per cooperar.
El tercer factor és l’ordenació de l’espai urbà. Una sortida positiva a la crisi significa trencar amb els criteris d’ordenació de ciutat extensa. Necessitem ciutats compactes, generadores de mobilitat intel·ligent i d’estils de vida més sostenibles. En aquest sentit el quart element és la sostenibilitat. La lluita per un desenvolupament humà sostenible és un objectiu clau, al costat de la lluita contra la pobresa i la innovació productiva. El desenvolupament sostenible és una altra de les finalitats ineludibles que continuen plantejant-se en qualsevol escenari postcrisi.
El cinquè factor és el capital cultural. En una societat del coneixement, un dels factors clau és la disposició del talent per a la creativitat i innovació. La creativitat i la innovació sorgeixen de la densitat de les interaccions entre les persones a la ciutat.
El sisè és la governança. Enfortir una nova forma de governar. El govern no és només responsable de la provisió d’uns recursos, sinó que representa la ciutat i l’interès general de la ciutadania als interessos legítims dels diferents sectors socials i és el responsable de desenvolupar estratègies i projectes compartits que articulin recursos públics i privats que impliquin el conjunt de la ciutadania a fer ciutat.
Tot això no és possible sense el setè factor clau, la cohesió social. Entesa com la capacitat d’organització i acció de la ciutat per respondre col·lectivament i de manera compartida als reptes que té plantejats. La cohesió social per tant no s’entén com un resultat del desenvolupament econòmic, sinó com una condició necessària per a aquest.
Aquests set elements de transformació estructural, segurament entre d’altres, han de constituir l’agenda pública de Terrassa. No tots els problemes socials acaben sent problemes públics. Ho són si aconseguim traslladar-los de l’espai social al debat polític, és a dir, a l’agenda pública.
A Terrassa, l’agenda pública està segrestada per la ineficiència del govern i per un tema "estrella" com l’aigua…
Necessitem recuperar-la, activar-la per poder condicionar el govern de la ciutat i poder donar resposta al present i construir el futur de la ciutat.
