El teatre Alegria es va transformar en una fàbrica d’idees teatrals en ebullició. El CAET va promoure la seva anual M.A.R.T., una tradició que s’ha consolidat com un intercanvi primaveral al Festival TNT, una de les marques de la ciutat de cara a l’exterior. La mostra tenia com a premissa que cada peça no podia superar els deu minuts, el resultat va ser un espectacle molt variat i creatiu. Un format que podia portar al recel, però que es va demostrar totalment àgil. El públic de la sala va votar per "Llac" i "Poema de l’aire" com a espectacles per ser programats en la propera edició del TNT. Totes les companyies es caracteritzaven per la joventut dels seus actors i actrius. Joves plens de talent i energia. Algunes, com Rectangle Negre, participaven per segona vegada a M.A.R.T. i s’han consolidat com una companyia de futur de la nostra ciutat. Dos dels elements que van contribuir a l’èxit d’aquesta edició van ser la varietat de registres i la coordinació tècnica. Les micropeces tenien propostes dramatúrgiques diferents: de text com la de Sílvia Navarro a peces d’acrobàcia, de dansa i videoart. Menció especial mereix la producció de Pau Gómez i la coordinació tècnica de Toni Ubach. No és fàcil mantenir el ritme d’un espectacle amb 17 propostes que canvien cada 10 minuts. Un repte superat i amb nota.
El moment emotiu de la marató va ser quan es va recordar Rodamon, companyia egarenca dirigida per Montse Sala que durant molts anys ha treballat el teatre de qualitat entre els joves i no tan joves. Totes les propostes ens feien pensar en un després: "Tempus", "Suite", "Lemon Survey", "La dona gelatina", "Autònoma", "Trànsit", "Isil Sol Vil x Marina Barsy Janer", "Llac", "Poema de l’aire", "No estic neta", " Woyzeck assassí", "Dones i Fronteres" i "Tango d’última hora". Totes dibuixaven una subtilesa i elegància que prometien un després. Potser el TNT hauria de plantejar-se una zona off, la iniciativa facilitaria l’objectiu de tenir un programa alternatiu a l’oficial, com passa en molts altres festivals de teatre com ara el de Tàrrega. Sens dubte el públic va respondre amb entusiasme i la mostra es va convertir en un espai lúdic creatiu, un fascinant desplegament de creativitat en un món dominat per la filosofia de la còpia.
Tot esdeveniment perfecte té una tara, un defecte; si no, no seria un producte humà. El punt a millorar és l’accessibilitat del Teatre Alegria. Una de les artistes intervinents anava en cadira de rodes, la ballarina terrassenca Dolors López, que ha pujat a escenaris de Barcelona, Madrid, Sevilla i Mèxic, i que en les seves diferents actuacions no ha tingut problemes d’accessibilitat; mentre que sí els ha tingut en el teatre de la seva ciutat. Paradoxes de la vida. Aquest aspecte si volem una ciutat cultural sense barreres s’hauria de corregir. Esperem que el M.A.R.T. de l’any que ve segueixi aquesta línia ascendent que any rere any mostra.
