M’agradaria prendre un cafè amb gent que ha marcat la història de Terrassa, que em transportessin al seu temps i em fessin descobrir com van viure els fets que van protagonitzar i que avui veiem com a esdeveniments històrics. I m’agradaria per recuperar gent que he conegut, la majoria ja traspassats, i sobretot gent que no he conegut més que pels seus papers. A tots els voldria preguntar moltes coses pel gust de saber i d’escoltar.
Seria fantàstic començar recuperant un dels cafès amb Paulina Pi de la Serra, potser amb el Toni Padrós a casa seva, amb el Marc Molins i el Ramon Bosch i tornar a reconstruir moments d’elegància radical, ambients de síntesi estètica inigualable. La Paulina és la síntesi del millor imaginari que la ciutat ha aspirat d’oferir.
M’hauria encantat fer una tertúlia amb Alfons Sala i amb Palet i Barba cap a l’any 1910, dos visions diferents del món i de la ciutat. Un cafè a Ca n’Amat, a l’època que Sala era encara un polític liberal i popular al districte i quan Palet i Barba impulsava la gran Fraternitat Republicana d’aquells anys. Veure com vivien la política, l’un procedent de l’entorn empresarial i l’altre com a advocat i geòleg vinculat a ambients molt més populars. Crec que en aquesta conversa caurien molts mites.
Em fascina la figura camaleònica de Pickman. Amb ell m’agradaria fer un cafè en aquella llarga postguerra que ell vestia de cinema i d’astracan. O anys després tornar a trobar Ramir de Mas Deu, amb el seu lleó Régulus és clar, i recuperar la prosopopeia aristocràtica tan excessiva que volia escenificar. Tot amb el soroll de fons dels cafès servits per la Lourdes als Amics de les Arts i del gran “Tarzan” explicant les seves darreres conquestes mentre Eduard Junyent el mira burleta i l’impressor Morral fa veure que dorm.
M’agradaria fer un cafè amb Muncunill i els empresaris que li van encomanar les grans obres que ens ha deixat a Terrassa, amb els Freixa de la Masia o amb els del Vapor Aymerich, Amat i Jové. Parlar abans de la mitificació de la seva arquitectura, descobrir les funcionalitats ben resoltes i les mal resoltes, escoltar el relat de Muncunill que sostenia aquestes obres excel·lents.
M’interessaria encara poder conèixer la visió obrera d’un Espartacus Puig o un Amadeu Cahué de l’època de la guerra i preguntar per coses de la seva vida i de la seva mort. Vaig tenir ocasió de fer molts cafès amb Francesc Sàbat i em fascinava la seva visió endolcida de l’anarcosindicalisme local. Si em poso historiador estricte m’exigiria fer un cafè amb Pedro Alcócer i repassar com la seva consciència digeria fets impossibles d’oblidar i d’acceptar. També m’agradaria fer-ho amb Emili Matalonga i comparar aquestes lògiques de violència desaforada de l’època de la guerra i de la postguerra.
Dels anys trenta m’atreu molt la figura del notari Badia, un dels fundadors d’Unió Democràtica, cristià obert i catalanista obert, un dels integrants dels tristos assassinats de la Barata d’inicis de la guerra. Havent conegut els seus fills i néts, segur que havia de ser un home fascinant.
Al Gran Casino hauríem de fer un cafè amb els grans patrons, però preferiria els fundadors. Els vells Badrinas, Sala, Fontanals, els Soler, els García-Humet, els Salvans. Les primeres generacions que feren créixer les grans empreses d’inicis del segle XX. Veure com els preocupaven les coses d’empresa, la tecnologia, la qüestió social i quina visió tenien del món.
M’agradaria fer un cafè amb Joan Baptista Galí, de qui servo un record entranyable, i amb el senyor Marquès, per parlar de la Mina, però molt més per parlar de la visió que tenien de Terrassa, una mirada de llarga trajectòria que potser avui ja només deu tenir Joan Antoni Pujals.
I trobar-me amb els que van viure la clandestinitat del franquisme i reunir-nos en alguna de les esglésies que els aixoplugaven. Amb Cipriano, amb el Benito Martínez, amb Baños, amb Puiggròs, i recuperar les seves vides de pedra picada. Potser, ara que ha passat el temps podríem afegir al cafè alguns dels policies que els perseguien i detenien i escenificar això que ara està tan poc de moda de la reconciliació. I també Samuel Vila; m’hauria agradat molt de saber d’ell per les seves paraules.
M’agradaria tornar a sopar amb Pepe Martínez Lozano a Cal Taiet i després, ben contents d’estómac i d’esperits, veure’l pintar amb frescor i murrieria. Fer un cafè amb el pintor Vancells o els pintors Viver. És clar, tornar a escoltar el Cinto Morera i altres bons pintors com hem tingut.
I l’inventari de cafès no s’acabaria fàcilment. El millor de Terrassa és un paisatge humà ben nodrit, una història plena de gent interessant, de gent corrent i també d’algun que no ens calia. Representen cares i contextos d’una ciutat que a mesura que s’ha fet gran ha construït els seus referents d’una forma diferent. Necessitem cuidar millor la història oral a la ciutat. Tenim molt pocs llibres de memòries locals.
Seria enormement interessant tenir moltes hores enregistrades de gent que té molt a dir. Aprofitem aquells de qui encara ho podem fer.
No sé si ha de ser l’Arxiu Històric, o el CEHT o tots plegats, però tenir llargues converses amb gent com la que he imaginat en aquest petit divertiment ens ajudaria a enriquir la història local i a comprendre-la millor.
