El conjunt de Sant Pere és quelcom únic al món. Situat al bell mig de Terrassa, opta a ésser declarat Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco. No té perdó de Déu que, a hores d’ara, encara hi hagi egarencs que no l’hagin visitat…, després de la rehabilitació. Gràcies a fons comunitaris, s’hi van poder esmerçar aproximadament onze milions d’euros. Una xifra que va permetre fer-ne un rentat de cara fantàstic. Fa un goig espaterrant.
La Seu d`Ègara ofereix arquitectura variada: dels primers segles cristians, de l’època visigòtica, del romànic, dos retaules gòtics preciosos. Fins i tot, serrells renaixentistes i barrocs. Aquesta carta de presentació configura un pack impressionant. D’una bellesa incommensurable.
Un adagi català ("No s’ha fet l’anell d’or per al nas del porc") s’hi escau com a anell al dit. No en tinc prou amb l’excusa de la manca de temps. Això no arriba ni a la categoria de mentida pietosa. És un autèntic embolat. Un bon berenar de duro. Un tòpic sense cap mena de base.
La visita guiada completa no arriba a les dues hores. El cost del tiquet és del tot simbòlic. Què ho fa, doncs, que fins i tot vingui a conèixer-lo -estadísticament parlant- més gent de fora?
Sant Pere és un autèntic monument. Una joia, en tota l’extensió de la paraula. En formen part tres esglésies: la que li dóna nom, Sant Miquel i Santa Maria. Es troben a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner. A més, fou l’origen de l’antic poble de Sant Pere… Un barri més de la nostra vila. Un cabal inacabable d’història. De nosaltres depèn que no es perdi. Que es transmeti de pares a fills.
Ara que s’apropen els dies de lleure de Pasqua, tan difícil és quadrar agendes? Més enllà, cada cap de setmana hi ha possibilitats ben reals de trobar el moment adient. No demano pas la lluna en un cove. Au, vinga!
