Segurament aquest article que em disposo a fer pot semblar políticament incorrecte en els temps en que la crisi deixa a moltes famílies en situacions de precarietat i per tant de solidaritat total. Però malgrat la conjuntura actual aquestes paraules volen situar les coses en la seva justa mesura i salvant els moments en que s’ha de ser-hi a totes, es convenient recordar que els nostres pares, els avis dels nostres fills, ja han fet la seva feina educant una generació i ara els toca gaudir de la vida, la seva vida.
Els avis d’avui dia han deixat de ser aquelles persones que es quedaven dormisquejant a casa assaborint moments de tranquil•litat i pau. Els avis del segle XXI s’apunten a creuers, surten a caminar en colles d’amics, esmorzen petant la xerrada i fins i tot s’apunten a cursos d’anglès, informàtica, balls de saló i els més agosarats van a la Universitat a estudiar història de la literatura catalana.
Són gent activa que ha complert amb la seva obligació professional i ara en l’últim terç del seu recorregut vital volen fer totes aquelles coses que els fa sentir bé.
També en aquest escanejat de la 3a edat podem assegurar que cada vegada més ens trobem amb més avis que ajuden als fills, i això és bo, a portar els nens a l’escola, anar-los a recollir, acompanyar-los al parc o a les activitats extraescolars. No seré jo qui critiqui aquesta cooperació familiar tant extraordinària però si seré jo el que denunciarà alguns episodis de descàrrega de responsabilitat que pertoca als pares en detriment dels avis.
Em costa entendre famílies que no poden renunciar a sortir el cap de setmana i cada dia de la setmana, ben d’hora al matí, "col·loquen" els nens amb els avis per no pagar un cangur o un servei d’acollida. Em costa entendre com hi ha nens que quan acaben l’escola estan igualment "col·locats" tota la setmana a casa dels avis perquè la mare i el pare cada dia fa una activitat diferent, no parlo de la feina, parlo de la classe de jazz, el pàdel o el "talladet" amb les amistats. Moltes vegades els avis són un recurs fàcil, ràpid i barat i és clar des del punt de vista emocional no deixar de ser un xantatge perquè cap avi li dirà al seu fill que no es queda amb el seu net o neta.
Doncs respectant, només faltaria, totes les circumstàncies que la vida ens depara i respectant la llibertat de cada família i cada persona, Avis i Àvies sigueu valents i dieu als vostres fills que teniu una vida i que la voleu viure en harmonia amb el vostre interior (desitjos) i amb les vostres possibilitats (capacitats) perquè córrer dues hores darrera d’un nen de 3 anys potser ja no toca i us fa més bé que mal per molt que us l’estimeu.
La 3a edat és un moment de poder fruir d’allò que el cos et demana sense lligams laborals o compromisos socials. La 3a edat és viure en llibertat i amb un ventall immens de coses a fer.
Ajudar als vostres fills a tirar endavant els seus projectes no vol dir que vosaltres, 3a generació, perdeu la vostra vida.
Aquesta dependència ha generat a síndrome de l’avi, molta gent gran ha de demanar permís als seus fills per poder viatjar o fer qualsevol activitat. Sempre estant pendents dels horaris i compromisos als que han estat sotmesos. La necessitat és una cosa i l’obligació n’és una altra
Incideixo en la idea de la necessitat, si és necessari no hi ha res a dir però moltes vegades no ho és i el que passa és que ens aprofitem.
AVIS CARPE DIEM
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
