El dia 2 d’abril de 1967 la candidatura Barenys-Fresnadillo-Padró va guanyar les eleccions. Amb la guerra i la postguerra havien passat més de 30 anys sense eleccions municipals a Terrassa. Era una iniciativa ciutadana, sortida de l’oposició clandestina al règim, que va fer possible recuperar parcialment el dret de vot. Un advocat i funcionari municipal, en Joan Barenys i Oriol (1931-2010), va fer mans i mànigues per trobar avals per poder presentar-se per a allò que s’anomenava el terç familiar. Inicialment la candidatura va ésser rebutjada, però el recurs presentat va prosperar i així es va poder obrir una escletxa i guanyar un espai de llibertat. L’advocat Oriol Badia i Tobella, assessor jurídic de la candidatura, va ajudar a superar entrebancs. Andreu Fresnadillo i Raso era metge ginecòleg a Mútua i Llorenç Padró i Cadafalch era activista cultural a Sant Pere.
En complir-se 50 anys d’aquella actuació valenta i decidida per plantar cara al règim, és hora de reconèixer, de valorar i sobretot d’agrair el paper de moltes persones anònimes que van participar en la preparació i en el desenvolupament de la primera campanya electoral de després de la guerra. Sobretot eren persones de l’entorn d’una nova socialdemocràcia, d’una Església catòlica renovada i del seu actiu moviment escolta. El nexe d’unió entre totes les persones que van participar generosament en la campanya era la defensa aferrissada dels Drets Humans proclamats per les Nacions Unides l’any 1948. Escau reconèixer que no era pas gens fàcil en aquells anys defensar públicament a Terrassa la democràcia, la justícia social i Catalunya.
La candidatura va néixer amb la voluntat de donar més protagonisme als nous barris nascuts a la rodalia del nucli històric de la ciutat i de reconèixer les seves necessitats d’equipaments socials, habitatge, transport, escoles, centres de salut, centres cívics, etcètera. Era una campanya en positiu, com es diu avui. Tot amb tot la candidatura va rebre patacades de tot arreu, per part de la gent del règim era acusada de subversiva i per part de l’esquerra més dura se la titllava de col·laboracionista. També se la va acusar de poc terrassenca, ja que dos dels candidats no eren fills de la ciutat. Però, malgrat totes les dificultats, els resultats electorals de la candidatura van ésser un gran èxit. Sense cap mena de dubte la novetat va ajudar l’èxit, ningú no s’ho esperava. En eleccions posteriors i sense el factor sorpresa, les coses no van anar tan bé.
La integració a l’Ajuntament dels nous regidors, l’any 1967, juntament amb en Josep-Maria Playà i Canal, procedent del terç sindical, no va ésser fàcil. Es va seguir una línia d’oposició en els grans temes, així introduint una nova sensibilitat en relació amb la conservació del patrimoni, però a la vegada col·laborant en la recerca de solucions per millorar el dia a dia dels barris més marginats. És paradigmàtic el cas del barri de les Arenes i del seu lluitador centre social presidit per Benito Martínez, on els regidors van treballar de valent per superar les mancances provocades per les riuades de 1962.
El pas dels anys, amb la recuperació de la democràcia i de l’autonomia de Catalunya, han confirmat la previsió d’en Joan Barenys en el sentit de reconèixer la gran importància de la política municipal en tot allò que afecta la vida quotidiana de la gent. El funcionament eficient, auster i transparent dels ajuntaments democràtics és aquí i arreu una eina cabdal per progressar envers una justa i fraternal convivència entre tothom.
