El passat dia 17 de març, en el marc de l’acte per celebrar els 175 anys de Mina, Aigües de Terrassa, a més de felicitar-nos per aquesta fita, vaig agrair l’assistència d’autoritats, amics, treballadors de l’empresa i teixit social i econòmic, i vaig fer un resum de la història de Mina. Certament, 175 anys no són fàcils de resumir, però crec que val la pena intentar-ho.
Mina Pública d’Aigües de Terrassa, SA, va ser fundada per un col·lectiu de terrassencs el 1842, al saló de plens de l’Ajuntament, amb l’objectiu de dotar d’aigua la població i la indústria, en plena implantació de la revolució industrial a la nostra ciutat, mitjançant la construcció d’una mina de captació per cessió a perpetuïtat dels drets que tenia l’Ajuntament. Gràcies a aquesta contribució Terrassa va viure un període de creixement important de l’activitat econòmica i de la demografia del municipi.
Dècades més tard, la companyia va voler contribuir a la millora de la productivitat i eficiència de la indústria local, mitjançant la construcció de set "fàbriques" amb els corresponents salts hidràulics que generaven energia posada a disposició de les empreses que s’hi allotjaven. Malauradament els períodes de sequera que es van produir a finals del segle XIX no van permetre mantenir aquesta activitat.
Mentrestant, Mina es preocupava per aconseguir noves fonts d’abastament que li permetessin atendre les necessitats de tot ordre que generava una ciutat que ja era industrial. En aquest sentit, va anar adquirint drets de captació de cabals i mines particulars, que existien dins el terme de Terrassa i Sant Pere, i va endegar l’ambiciós projecte del pantà de la Xuriguera que, tot i el luctuós final que va tenir, va permetre un creixement important de la capacitat productiva de la indústria tèxtil com a resposta a la forta demanda de teixits per part dels països europeus que s’enfrontaven durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
Però la ciutat continuava creixent. Terrassa acollia fluxos immigratoris importants, que generaven noves necessitats, que no es podien garantir amb els mitjans i recursos hídrics disponibles. Es van estudiar i provar diferents alternatives, fins que, de comú acord amb l’Ajuntament, es va optar pel projecte del riu Llobregat. La fita no es va materialitzar fins a l’any 1941, amb l’acord entre Ajuntament i Mina Pública, que es va plasmar en el contracte de gestió, ara prorrogat. Portar aigua des d’Abrera va permetre atendre novament la creixent demanda del sector tèxtil i l’augment de població amb l’arribada de nous corrents migratoris durant les següents dècades.
El creixement de la població i de la indústria va requerir nous recursos hídrics que l’Ajuntament va sol·licitar formalment al govern de l’Estat i que Mina Pública va finançar i construir entomant una responsabilitat no prevista específicament el 1941, però que exercia amb total predisposició i sense contrapartides específiques. Per fer-hi front, Mina es va haver d’endeutar i capitalitzar de forma notòria, amb l’emissió de deute corporatiu, subscripció de préstecs i crèdits i ampliacions de capital a càrrec de l’accionariat.
Arribats a la dècada de 1970, una sèrie de circumstàncies vinculades a esdeveniments econòmics a escala mundial van afectar decisivament la demanda, molt concentrada fins a aquells anys en la indústria tèxtil (75% del total del municipi). Això, juntament amb altres circumstàncies més de caire polític, va fer que determinats projectes de solució regional de l’abastament d’aigua quedessin alentits -si no paralitzats- fins a la plena consolidació del nou règim democràtic. Malgrat les repercussions i les dificultats per les quals va travessar la companyia, aquesta no va parar de promoure nous projectes i iniciatives com ara la constitució de la societat Consorci d’Abastament d’Aigua del Riu Llobregat, que va construir les primeres instal·lacions de captació, tractament i adducció del riu Llobregat per a l’abastament regional, és a dir, de l’actual infraestructura pública del sistema Ter-Llobregat.
També va impulsar, conjuntament amb l’Ajuntament, la construcció de la planta pròpia de tractament d’aigües superficials a Abrera, finançada totalment per Mina (i que va propiciar que, anys més tard, l’Ajuntament entrés a formar part de l’accionariat de la societat), així com la construcció de nous pous de captació en nous indrets i l’adquisició d’altres, en contrapartida dels quals va aconseguir recursos hídrics i financers per poder realitzar les altres actuacions. Tot això tampoc es preveia el 1941. Amb tot, es va fer, i ha contribuït a garantir el proveïment de la ciutat fins a dia d’avui.
Després, l’activitat econòmica i empresarial es va anar recuperant gràcies a altres sectors no tan intensius en consum d’aigua però que, en determinats casos, continuen demanant uns volums importants. Tanmateix, la ciutat continuava creixent demogràficament i es programaven nous planejaments urbanístics, que van donar lloc a un desenvolupament del sector immobiliari notabilíssim.
La companyia responsable de la gestió del servei va saber donar-hi resposta amb noves actuacions i ingents inversions, a iniciativa pròpia, una part de les quals eren de caràcter especial i estratègic, com ara nous dipòsits i centres de bombeig. Així va ser possible que la ciutat hagi passat a tenir una població de més de 215 mil habitants, i que les empreses de nova creació, així com els equipaments públics i privats de tot ordre, hagin pogut implantar-se sense dificultats.
Hem superat vicissituds de tot ordre, dos canvis de segle, i aquí estem, decidits i amb ganes de continuar.
I ho fem, amb la millor de les disposicions envers els serveis que realitzem, amb il·lusió, amb idees i coneixement, amb capacitat tècnica i disponibilitat financera, amb voluntat de continuar col·laborant amb les administracions públiques, de servir els clients millorant les nostres prestacions, amb noves propostes concretes sobre la gestió del servei, tant en aspectes tecnològics, com mediambientals, de sostenibilitat hídrica, del cicle de l’aigua, de responsabilitat social i de participació ciutadana en la presa de decisions, entre altres, als efectes de possibilitar un canvi, notori i progressiu, i un camí cap a la definició d’un model de ciutat de futur, en totes aquelles qüestions vinculades amb la gestió de l’aigua.
Però per aconseguir-ho cal també una major i millor empatia i generositat entre totes les parts implicades en aquest futur. Desitjo que prevalgui el sentit comú, el de la confluència de tots, i que es trobi una solució raonada i raonable per a una gran ciutat com Terrassa, en aquest ja ben entrat segle XXI. Cent setanta-cinc anys ens observen i ens reten a donar a la ciutadania una resposta del tot positiva.
L’autor és president de Mina, Àigües de Terrassa
