La nova mirada de la directora holandesa Monique Wagemakers proposa un nou enfocament al "Rigoletto", de Verdi, que aquests dies podem veure al Gran Teatre del Liceu. El drama del bufó de la cort del Duc de Màntua és llegit com l’anàlisi dels mecanismes de l’abús del poder, la por i el maltractament.
L’òpera arrenca de l’obra teatral de Víctor Hugo "El rei es diverteix" (1833); el dramaturg, novel·lista i poeta francès ha estat utilitzat com a font de més de vuitanta òperes, la causa, la seva deriva intel·lectual al socialisme utòpic i la seva defensa de la comuna de París i que durant anys li va suposar patir l’exili pels seus atacs a la monarquia.
Per a la directora d’escena la imatge del pare sobreprotector de la seva filla no és d’amor, més aviat d’opressió i la tirania del maltractador que tanca només per a ell la seva filla, en un comportament malaltís. El bufó que fa burles i mostra una aparença física deforme és aquí un possessiu pare amb una deformitat espiritual i no física.
El dia de l’estrena el públic va acollir amb esbroncades la directora holandesa que rema contra el vent d’un públic no donat a segones lectures. No obstant això va aplaudir la direcció musical de l’italià Riccardo Frizza. El triangle pare, filla i duc va a càrrec de Javier Camarena i Antonio Siragusa en el cas del Duc de Màntua i Carlos Álvarez i Àngel Òdena en el paper del bufó Rigoletto, amb una única i extraordinària intervenció de dissabte passat, dia 25, del gran Leo Nucci, que va realitzar una demostració del que és entendre la psicologia operística del seu personatge. El paper de la filla oprimida pels dos homes està defensat per la gran Désirée Rancatore i María José Moreno. Molt significativa la posada en escena del personatge de la filla de Rigoletto en tant que exemplifica la por, el desengany i el lliurament per amor, acabant en un sac enmig de l’escenari mentre la seva sang corre com un riu vermell de denúncia de com es pot dur les dones a situacions crítiques. La jove Gilda, després de créixer educada en un convent per les monges, arriba a la casa del seu pare que es converteix en una presó on està tancada i acusada de la mort de la seva mare.
Els atractius d’aquesta òpera són molts, en primer lloc es tracta d’una de les òperes més populars del repertori operístic per contenir la famosa ària "La donna è mobile" que canta el donjoanesc Duc de Màntua. En segon lloc, l’encert de l’elecció del vestuari inspirat en l’estètica renaixentista de la dissenyadora Sandy Powell, guanyadora de tres premis Oscar. En tercer lloc, el paper del cor com a personatges teatrals que com a ballarins de dansa contemporània marquen l’espai escènic amb els seus moviments geomètrics i, en quart lloc, l’escenari, un únic espai amb gran complexitat tècnica amb una plataforma hidràulica, rectangular, amb una il·luminació que dóna molt joc i elements escenogràfics com una escala infinita cap al cel. El resultat és un espectacle total sota el comandament d’una dona directora d’escena que denuncia el masclisme de la societat.
