Terrassa ha aconseguit, amb mèrit, que el debat sobre la gestió de l’aigua s’hagi enterbolit. Tot el contrari d’aquella metàfora de José María Pemán a l’ABC de 1970 que considerava que un fet "simplicíssim" -usar la llengua catalana- era com "beber un vaso de agua clara", aquí hem fet de l’aigua una discussió enverinadíssima: un gran bassal d’aigua tèrbola.
Que l’aigua és un bé públic que l’Administració ha de fer accessible a tothom és una evidència. Encara més: un dret reconegut. Però, com que fer-la arribar arreu en bones condicions de salubritat i qualitat té un preu que cal pagar -bé sigui directament l’usuari segons el consum, bé sigui indirectament a través d’impostos-, la qüestió és com gestionar aquest servei de la manera tècnicament més eficient, econòmicament més assequible i amb més garanties per preservar els drets de tothom. I, si ens haguéssim mantingut en aquest plantejament, la qüestió -que no era senzilla- hauria estat saber si era millor una concessió de la gestió amb condicions rigoroses a una empresa especialitzada -com fins ara, amb la Mina-, crear una empresa mixta público-privada o confiar en una empresa pública municipal.
Però aquesta decisió l’hem enfangat. D’una banda, ideologitzant-la per raons i interessos polítics. La demagògia ha arribat, contundent, creant confusió en els termes, com si la gestió privada del servei públic fos el mateix que la privatització de l’aigua. Ara ja és inútil debatre-ho racionalment. Acceptat el principi que els serveis públics no es poden oferir en concessió, la qüestió de l’eficiència tecnològica o el cost econòmic esdevé irrellevant. És grotesc que es digui que una comissió tècnica amb un equip format tot ell per membres de l’administració municipal -és a dir, no independent- està estudiant quin model és el millor per gestionar l’aigua. Si la majoria política a Terrassa ja ho té decidit per principis abans de considerar qualsevol informe tècnic, si ja es participa d’un "front municipal", per què es malbaraten recursos fent estudis inútils? Si el mateix alcalde encapçala una manifestació "per una gestió pública de l’aigua", quina força tindria que l’informe suposadament tècnic arribés a una conclusió diferent?
Per la seva banda, Mina de Terrassa no ha defensat la seva posició adequadament. Potser perquè ja no és una empresa accionarialment terrassenca, o perquè pel seu enorme poder ha menystingut la ciutat i l’ha portat a actuar amb una prepotència jurídica i propagandística impròpia d’algú que ha d’estar al servei dels ciutadans; la confrontació directa i matussera amb el govern de la ciutat ha estat un gran error. Cal valorar Mina de Terrassa pels seus orígens: una iniciativa "participativa" de la societat civil per donar un servei que, el 1842, l’Estat -i no diguem l’Ajuntament- era incapaç d’oferir, fos per incapacitat o per desídia. Sense aquella iniciativa privada amb visió pública, Terrassa no hauria pogut desenvolupar-se i no sabem què seríem ara mateix. Potser una barriada de Sabadell! Però Mina s’ha desnaturalitzat, com ara mateix ha demostrat amb una actitud que ha arrossegat en contra seva algunes posicions inicialment obertes a una decisió racional.
Ara som en un fangar jurídic que pot durar anys. En un carreró del qual no es podrà sortir, tant si l’aigua acaba pujant o baixant de preu, si la distribució es gestiona millor o pitjor, o si l’aigua arriba clara i amb bon gust, o tèrbola i amargant. L’únic que es mantindrà inalterable és qui pagarà la festa, sigui quin sigui el preu dels principis, les arrogàncies i la mala gestió.
