Hi ha una certa sensació que s’acumulen els moments de la veritat en qualsevol escala, des de la més global fins a la més local. És símptoma d’un món en transició, un món que ja no tornarà a ser el mateix d’abans de la crisi, d’abans del nou impacte tecnològic ni d’abans de l’emergència de formes polítiques populistes. Hi ha totes les condicions que històricament s’havien donat per pensar en conflictes de primera categoria.
A escala món s’acumulen els factors de preocupació, amb l’especial novetat de l’administració Trump. Estats Units, amb tots els excessos que si li puguin atribuir, ha estat un estabilitzador de la política internacional més enllà de la Guerra Freda. Europa oblida amb massa freqüència que va ser Estats Units qui va treure les castanyes del foc en les dues guerres mundials del segle XX. Tenir algú al davant dels Estats Units que es caracteritza per l’excés, per la improvisació i per receptes simples que pretenen abolir la complexitat és perillós, molt perillós. Ho és des de l’estabilitat geopolítica i ho és especialment pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic on hem entrat ja molt clarament en temps de descompte. Més enllà que Trump comença a constatar el que vol dir la complexitat, les seves desconsideracions constants amb la resta del món i la divisió rotunda que ha portat a EUA no ens permeten ser massa optimistes.
A escala europea, estem pendents de França. El triomf del radicalisme conservador de Le Pen seria una estocada massa dura per a una feble Unió Europea, en les seves hores més baixes després del Brexit. Una Europa que amb Merkel té un gran lideratge defensiu però que no és capaç de fer reviure el gran somni europeu nascut després de la Segona Guerra Mundial i que va culminar amb la moneda única. Una Europa que perd pistonada econòmica, que ha perdut la majoria de trens de la innovació i que es resisteix a aferrar-se a un model social que difícilment pot sostenir des de la feblesa econòmica que presenta davant de Xina i els Estats Units. L’economia europea no permet alegries, però en canvi la política europea rellisca cap a propostes populistes de dreta i d’esquerres que no volen acceptar que Europa ha de fer un gran esforç per no perdre el tren de la prosperitat que li permeti sostenir el seu model social. Si guanya Le Pen, la Unió Europea quedarà tocada de mort, i això seria un gran desastre històric. Empetitir és en aquest moment una mala estratègia.
A Espanya i a Catalunya s’acumulen també els moments de la veritat. Pel que fa al cas català les coses estan clares. No hi ha diàleg ni tampoc plans "B". Des del sobiranisme es tira pel dret i tot s’encarrila cap a les lleis de desconnexió. Des de l’Estat la resposta és judicial i per tant el més fàcil es esperar una suspensió total o parcial de l’autonomia via article 155. A partir d’aquí, suposo que tot es fia a la mobilització popular que hi pot haver com a resposta. El context internacional recent sembla molt desfavorable a la projecció del cas català a Europa. El més normal seria que hi haguessin noves eleccions, l’alternativa seria una ruptura dura al carrer i l’inici d’una dinàmica d’enfrontaments amb l’Estat imprevisible. El somni d’un referèndum a l’escocesa no sembla possible. Les alternatives són totes molt complicades. Tota una generació política pot quedar devastada. La història de Catalunya entra en fase crítica. Que la quotidianitat de la gent no mostri aquesta gravetat no vol dir que no existeixi. Ens hi juguem molt. Jo per descomptat no sóc partidari de fer les coses de qualsevol manera i menys amb segons quines companyies.
I a nivell local també s’acosta el moment de confirmar que aquest ha estat un mandat perdut amb l’excepció del canvi en la gestió de l’aigua. Un canvi que, tal i com es planteja, només respon a posicions ideològiques que són tan respectables com les que pensen el contrari. Aquests temes són pendulars, ara toca municipalització i d’aquí uns anys tocarà tot el contrari. Però arriba el moment de la veritat i caldrà demostrar capacitat de servei sense apujar preus i assumint que al tenir gestió pública directa no tindrà cap problema a desplegar solucions per a una gestió de l’aigua en una lògica d’economia circular seriosa. S’acabarà l’etapa del victimisme retòric ( perquè ningú nega el poder municipal sobre l’aigua) i començarà el moment de la veritat, el moment de la gestió. El cas de Terrassa és molt peculiar perquè Mina és una entitat formada també per quatre-cents accionistes terrassencs, amb 175 anys d’història i perquè té actius propis que seran objecte d’un llarg procés judicial. No caldrà fer massa més manifestacions, el repte serà gestionar millorant, si poden, la qualitat de l’aigua a preus més baixos, i oferint tota la transparència exigible als ens públics per poder-ho comprovar. Tothom sap que, un cop l’Ajuntament gestioni l’aigua de la ciutat, tots els problemes de Terrassa quedaran automàticament resolts. Per això, l’únic que ha fet l’Ajuntament els darrers anys és centrar-se a treure Mina i posar-s’hi directament.
