La Fura dels Baus ens arriba aquests dies al teatre Tívoli de Barcelona més pel talent dels músics, les tecnologies de la imatge i l’emoció dels cantants que per la provocació. Sense perdre les seves senyes d’identitat: muntatges no convencionals i llenguatge furer basat en l’acció, la imatge i la música. La Fura dels Baus entra al "Carmina Burana", de Carl Orff, amb la seva particular visió de l’estètica avantguardista. La Fura dels Baus porta trencant motlles molts anys. En aquesta ocasió utilitza 40 coristes transformats en monjos goliards que reciten, partitura en mà, 24 poemes medievals brutalment bons i també obsessionants. L’escena perfectament simètrica s’omple d’una vitalitat colpidora amb una grua, una piscina on els cantants celebren la vida entre vi i roses. Deu músics i un espectacle multimèdia completen una obra que ha donat la volta al món des que s’estrenà al 2009. La Fura dels Baus és una de les millors fàbriques de processos creatius, uns autèntics treballadors de la cultura que porten trenta i tants anys de soliloqui personal amb la creació. En aquesta ocasió s’ha enfrontat a un dels casos més singulars de tota la música del segle XX.
Rebutjat per gran part de la crítica, anatemitzat per les diverses avantguardes -les anteriors i les posteriors a les dues guerres mundials-, titllat de conservador a ultrança i assenyalat pel seu col·laboracionisme amb el Tercer Reich, col·locat, en fi, al capdavant dels moviments més reaccionaris de la modernitat, Carl Orff és, però, un músic especialment estimat pel públic més ampli. Orff volia sens dubte que els seus pentagrames fossin entesos per la majoria, el que li va fer amarar les seves creacions de ritmes trobats en l’antiguitat, l’Edat Mitjana, el Renaixement o en l’immediat passat del seu país, en la tradició popular o en el folklore més tradicional. L’objectiu de Carl Orff va ser el d’esbrinar el paper que la música podia jugar al teatre i a la dansa, el de donar amb la importància de l’escena en el món actual i en el de tota època. La conseqüència va ser la fundació, el 1924, amb la seva dona, Dorothea Günther, d’una escola (la Güntherschule) en la qual va poder desenvolupar totes aquestes inquietuds que el van conduir a establir les bases del seu teatre musical, que es concreten en la simplicitat d’allò ancestral i en la concepció del ritme com a constant de qualsevol cultura. No és estrany que aquests carmines o cants medievals -producte estricte de la imaginació d’Orff i que res tenen a veure amb els autèntics carmines descoberts posteriorment- atraguessin l’atenció dels públics per aquesta comentada simplicitat, per la comunicativitat, per la força tel·lúrica dels seus plantejaments.
La Fura dels Baus ha cavat en les arrels de la peça per oferir-nos un devessall d’imatges on tecnologia i música clàssica es donen la mà. La música no és només so ordenat, sinó vehicle de sentiments o de passions sota la dramatúrgia i direcció de Carles Padrissa i amb l’adaptació musical de Josep Vicent. Les sopranos Amparo Navarro i Luca Espinosa, el baríton Toni Marsol i el contratenor Jordi Domènech, acompanyats per l’Ensemble Polifònica de Puig-reig, ens atrapen i ens envolten amb veus, olors i imatges.
Els continguts primitius que van llançar en el vell manuscrit clergues i goliards contra les manipulacions de la jerarquia són per a la Fura un punt de partida per desplegar tot un món d’imatges sobre una festa pagana en què s’exalten les dones, l’amor i la vi- da.
