M’ha agradat llegir algunes coses sobre una destacada representació de la comunitat evangèlica de Terrassa (Gent dt/Diari de Terrassa, 11.3.2017). Ens caldria un suplement setmanal per explicar les activitats habituals d’altres representacions protestants i també la de la resta de grups religiosos. Em considero un simple observador i estudiós de la nostra realitat i reconec que aquesta temàtica sempre m’ha interessat. Sabia de la seva activitat però desconeixia, per exemple, la tasca solidària i assistencial de la Fundació Goel a càrrec de l’Església Evangèlica Unida de Terrassa. Confirmo, sense cap mena de dubte, que la ciutat és un milió de coses i un espai d’infinites sorpreses, sortosament bones en la seva majoria. Aquest món evangèlic també és una petita però autèntica part del meu anecdotari personal i també sempre he considerat que algunes comunitats religioses de la ciutat mereixien algun estudi/tractament rigorós davant del sempitern oblit o menyspreu que han patit al llarg del temps. Ens agradi o no, algunes foren anul·lades i/o perseguides. Malauradament, no tenim una història del món religiós a la ciutat que arribi fins als grups emergents/mediàtics dels darrers temps.
La gent de Ca n’Aurell recorda/recordem molt bé la comunitat evangèlica que hi havia, i encara potser roman, al nostre barri. Al carrer d’Antoninus Pius hi havia la botiga de la família Pujol, veritable referent del que podríem qualificar establiment de plats i olles o quelcom més. Una mena de Corte Inglés a petita escala. El que no trobaves als "evangelistes" difícilment ho podies trobar enlloc. Un porró, uns gots de diferent mida o el recanvi de la bombona de butà eren motius per visitar-los. Recordo que al fons de l’establiment, i penso que en una mena de petit altell, s’hi trobava un piano on algú arrencava algunes notes davant d’una partitura. Gent amable i, sobretot, molt culta i preparada. Bons lectors i millors músics. Al carrer de Galvani (Moragas i Barret) hi havia el temple evangèlic amb una singular façana i edifici referent al nostre estimat barri. En aquell espai va tenir lloc la IV Convenció Evangèlica Baptista d’Espanya a l’any 1935. Pel que sembla fou un esdeveniment de gran ressò i mobilització amb nombrosos representants d’arreu de l’Estat. També em sembla que els orígens del que seria l’editorial Clie, una de les empreses més importants, àdhuc desconegudes, de la ciutat, també es situaven ben a la vora. Ara tot ja és història però el suplement del proppassat dissabte m’ho ha fet recordar.
Al capdavant d’aquesta comunitat hi havia en Samuel Vila (1902-1992) que va fundar, doncs, a Ca n’Aurell, la primera església evangèlica de Terrassa (1924). Fou l’artífex d’un munt d’activitats, gestos solidaris i una immensa producció bibliogràfica malauradament molt poc coneguda o ignorada per molta gent. Aquest no és un article per fer una pinzellada biogràfica d’en Samuel Vila. Aquí ja no ens deixaríem coses sinó que tindríem oblits i llacunes imperdonables. Per dret i deure el citem com fem esment de la seva esposa, Lídia, o del seu fill Eliseu, de qui m’honora haver-lo tractat en algunes ocasions. No hi ha dubte, doncs, que parlar d’aquesta comunitat a nivell local passa obligadament pel meu barri estimat i, sobretot, per la figura d’aquest prohom a qui la ciutat concedí el títol de fill adoptiu, a títol pòstum, l’any 2007. Les circumstàncies i els "contactes" -d’un valor incalculable si són bons- van fer possible la meva assistència a la inauguració del nou edifici de l’Església Unida de l’avinguda de Béjar amb la presència del president Jimmy Carter. Senzillament espectacular en tots els sentits.
Per organitzar una mica aquest discurs he llegit alguns fragments del llibre -extret de la pila de llibres pendents de llegir- d’en Josep-Lluís Carod-Rovira "Història del protestantisme als Països Catalans" (2016). Obra molt ben documentada i amb una veritable allau de noms, dades i fets que palesen la gran activitat dels diferents camins del protestantisme a partir de la reforma luterana. Fa gràcia recordar els orígens protestants del Barça o veure com en Samuel Vila ens confirma la seva frenètica activitat de manera oberta o clandestina amb la seva omnipresència en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil o durant el franquisme. Estava a tot arreu. Impressionant. Em sap greu que, en el llarg llistat bibliogràfic, l’autor no faci referència a l’obra cabdal d’en Vila, d’obligada lectura, "Una fe contra un Imperio" (1979). Malgrat tot, aquest oblit no treu cap mèrit a una aportació rigorosa, esperada, justa i del tot necessària.
