Quan es diu el nom d’Henrik Ibsen (1828-1906) sempre un pensa en "Casa de nines", però en ocasions succeeix que un director amb una bona dosi d’intel·ligència i claredat en un món carregat de directors amb un nivell de ximpleria insuportable ens descobreix una joia de la literatura, com passa en aquest cas amb "L’ànec salvatge", una peça que Ibsen va escriure el 1884, el director encertat és Julio Manrique.
Andreu Benito, Iván Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Jovet, Lluís Marco, Elena Tarrats i el piano de Carles Pedragosa ens enfronten a un personatge que està entestat que prevalgui la veritat per sobre de tot com a camí espiritual per arribar a la felicitat i aquesta fórmula personal intenta estendre-la a tots els altres però, quan alguna cosa funciona per a un mateix, no sempre funciona per als altres. L’obra s’obre amb un casament, la d’un vell empresari amb una jove bella, i el fill ressentit troba l’amic íntim del qual descobreix un secret, i creu necessari que sàpiga la veritat. La mentida vital en què viu l’amic el fa feliç amb la seva dona i la seva filla en un paradís, però Gregers Werle apareix per incendiar-ho tot. Quan un obre els ulls i contempla la veritat nua pot ser que la seva llum t’encegui els ulls i et deixi sense res del que tenies fins a aquell moment: "Si treu vostè la mentida vital a un home corrent, li treu al mateix temps la felicitat". L’espectador entra a la història com si aquesta estigués passant en el seu temps, el vestuari, l’escenografia, la música del piano, tot ajuda a fer-nos present aquesta idea de la vida apostant per una il·lusió i com la veritat pot ser una trituradora que ho destrueix tot.
L’obra té personatges amb la seva pròpia realitat i la seva pròpia dimensió psicològica, no són personatges plans, sinó com cebes plenes de capes, entre ells destaca el paper de l’adolescent que paga els plats trencats de la situació. Els personatges estan en l’atmosfera del realisme psicològic, al qual Julio Manrique ha posat banda sonora.
Elena Tarrats s’endinsa amb molta energia a la pell de Heda, Hedvige per commoure l’espectador. L’obra ens ensenya que els fills sempre porten la motxilla del passat dels seus pares a l’esquena i en ocasions el seu pes es fa terriblement dolorós i el passat tanca les portes del futur. En aquesta peça ningú és exactament el que sembla ser, tots els personatges tenen un costat ocult que apareix tard o d’hora sobre l’escenari. Darrere de cada un d’ells hi ha secrets que no s’expliquen en llargs soliloquis sinó que l’espectador ha de descobrir pels indicis que s’ofereixen a cada pas.
La superba escenografia de l’escenògraf i figurinista Lluc Castells és la guinda d’aquest pastís que ens parla del món imaginari i el món real, a la frontera es col·loca l’espectador que, com un "voyeur", mira pel forat del pany d’aquestes dues cases, d’ aquestes dues famílies, rics i pobres.
