La rebel·lió, la crítica, la protesta, la desobediència vers tota mena d’injustícia no solament han estat protagonitzades per polítics o agrupacions ciutadanes, sinó també, com ens mostra l’experiència històrica, per ciutadans exemplars i per artistes de les diferents especialitats. Aquests artistes han defensat que la finalitat de l’art va més enllà de l’estètica i que implica un compromís social amb la societat, una postura ètica a través de les seves obres. Des del cinema, les arts plàstiques i escèniques; des de la música i la dansa; des de la novel·la i la poesia molts artistes han denunciat les guerres i les injustícies; han reflectit la societat del seu temps tot i invitant-nos a transformar-lo, ens han fet més sensibles en la lluita per la pau, l’equitat i el bé comú i ens han ofert consol als qui gaudim de les seves obres. Un exemple d’aquest compromís, el vaig trobar ordenant llibres a la biblioteca de casa meva. Va aparèixer a les meves mans un llibre bilingüe -català i italià-, comprat a Roma l’any 1968, que porta per títol “Poesia catalana di protesta”, a cura de G. Tavani (Ed. Laterza. Bari, 1968). El criteri que adoptà Tavani per a la selecció dels textos va ser “poetes que encara viuen i, a excepció de dos dels més grans, Espriu i Pere Quart, tots joves i molt joves. Ells representen la poesia col·lectivament i polèmicament més contestatària”.
Ens diu Tavani a la introducció que la Guerra Civil va trencar d’una manera violenta l’acció d’un progressiu avenç vers l’autonomia i el somni federalista. La victòria feixista fou també la victòria del centralisme. Conseqüentment, l’avenç vers l’autonomia cultural també fou aturat i retornà a zero. La llengua, però, no romangué empresonada, ja que des de la clandestinitat s’enriquí amb noves experiències. La clandestinitat fou aleshores total i el silenci emmudí els homes amb el mur de la incomunicabilitat. L’exili fou també la condemna de tot un poble: exili a fora, exili a dintre. Malgrat tot, duien dintre seu “un raig de sol” que és “l’esperança” i, sobretot, la voluntat de sobreviure, de començar de nou: J. Carner, A. Bartra, P. Quart i tants d’altres emigrats. Més complicat ho tenien els exiliats de dintre: S. Espriu, X. Amorós, M. Bauçà, J. Colomines, I. Molas, F. Vallverdú, J. Horta, J. Gouzy, C.J. Guardiola, F. Parcerisas, F. Cucurull i M. del Carme Oller i Giralt. Per això, durant els primers difícils anys la poesia catalana velava la realitat mitjançant elements simbolistes i surrealistes.
A partir de l’any 1946, tot i que les tisores de la censura foren sempre inquisidores, la veu dels poetes esdevingué més diàfana, prengué tons de polèmica social, tocà temes de política interna, com ara la persecució, les presons, les tortures… La protesta fou cada cop més clara i més forta. Les portes tancades, els carrers deserts, les barques a la deriva; l’horror de la sang sobre les mans, l’horror de les presons i de la tortura; la vergonya de “viure en aquest temps i en aquest país”, l’exili, les banderes de la unitat i de la revolta; la fraternitat i el perdó, l’esperança en un món millor, la solidaritat amb qui pateix els mateixos mals o pitjors. Aquests foren alguns dels temes de protesta de la poesia catalana d’aquells anys.
Acabo amb un dels poemes del llibre, model ahir, avui i sempre per a tot poble que es vulgui qualificar de lliure i democràtic: “La nostra humanitat” de F. Vallverdú:
Quan ja no ho deixem tot a càrrec dels polítics/i els hàgim despullat de tots els halos mítics,/ quan afirmem de cert que els homes som iguals/ i no digui ningú que l’axioma és fals,/ quan resolguem els plets al voltant d’una taula/ i rebutjant els punys admetem la paraula,/ quan s’uneixi tothom si és un foll el qui mana/ i el tanquem resoluts en menys d’una setmana,/ quan de debò la gent estimi el seu veí,/ sia negre o xinès, esquimal o algerí,/ aleshores haurem aconseguit la gràcia/ de plena humanitat i vera democràcia.
L’autor és filòsof
