La lectura diària de la premsa m’encisa. També m’ajuda en la recerca de temes per a possibles articles. Així, fa pocs dies, em va sotraguejar fortament la lectura de l’entrevista a José Luis Ávarez Santacristina (àlias Txelis). Es tracta d’un antic líder etarra, amb vint-i-tres anys de garjola a l’esquena. Dins la presó, va copsar el sentit profund del perdó. Allí estudià -entre d’altres- Teologia, Psicologia, Filosofia i Empresarials. A banda de llegir compulsivament un munt de llibres. Tot plegat l’ha ajudat en un procés intern de reconversió personal. A partir d’aquesta tessitura, gosa donar alguns consells per tal d’ajudar a fomentar-lo.
Reflecteix que va tenir molt de temps per plorar, tot sol, a la seva cel·la. Va assolir l’etapa del reconeixement dels seus errors. Amb la qual cosa, es veu amb cor de cercar el propi perdó, el de Déu i el de les víctimes… Des d’una postura de profunda humilitat, amb el cap cot i el màxim sentiment. Amb fe o sense, la seva història podria ésser la de qualsevol dels humans… Ningú no està lliure d’haver comès errors a la vida. La pròpia vivència personal l’ha enfrontat a la por d’un suposat infern. L’ha capgirat fins al punt de rebutjar formalment qualsevol tipus de violència. Contra el criteri col·lectiu d’antics col·legues de la banda, que l’acusen de traïdoria. Amb l’afegit de fer palès el coratge de palesar-ho públicament. Passant, fins i tot, vergonya pública.
La seva primera recomanació és l’empatia. El que se’n diu intentar situar-se dins la pell del damnificat. Poc sentit té demanar perdó si no es fa des del sofriment de la víctima. En el benentès que l’acte de rebre’l és del tot voluntari per part de l’afectat. Val a dir, però, que qui més pateix l’odi és aquell que ha arribat a perdre la vida. Llavors, sovint el patiment resta -més aviat- en el cos i el cor de les famílies que han perdut algun dels seus membres.
Fent un pas més endavant, bo fóra traslladar aquest sentiment personal a l’experiència pràctica d’alguna mena de voluntariat social. Al cap i a la fi, si un ha pogut fer tant de mal, el propi entorn té dret a rebre’n alguna mínima compensació. Aplicant-ho a la pròpia vessant personal, en Txelis, a hores d’ara, fa aproximadament un any i mig que va sortir en llibertat. Ajuda menors problemàtics, en un centre educatiu d’Euskadi. I arriba a l’extrem de llançar una pregunta prou punyent: “Series capaç de perdonar un etarra?.. Encara més, de seguir els seus consells, a l’hora de demanar perdó? Reconec que la pregunta presenta una forta càrrega al seu rerefons. La qual cosa, tanmateix, no ens ha de fer pas driblar-ne la resposta.
Demanar perdó és un binomi d’humilitat i coratge. De reconeixement i oferiment de la pròpia existència en bé del proïsme. D’acceptació de l’error i de proposta de donació del propi ésser.
En cloure el meu escrit, reconec que el seu contingut és agosarat. Pot no estar, fins i tot, exempt de polèmica. En qualsevol cas, si més no, celebraré que pugui generar la reflexió personal de cadascun dels lectors… Fins al punt, àdhuc, de reconvertir esquemes interiors personals que podrien no ser massa ajustats al que se’n diu la correcció o l’ètica.
Tant de bo que pugui ésser així! En trauré la pròpia satisfacció personal d’haver posat un bri d’esperança més en el si de la nostra societat… On penso que hi fa molta falta.
