En el fons, això d’Europa ens la porta fluixa, siguem sincers. A una majoria de ciutadans, als poders financers, a la política que no ha sabut estar a l’alçada dels ideals europeus, a la burocràcia que tot ho fossilitza… Més morta que viva, Europa aguanta lànguidament, s’aprima, s’asseca, tendeix a ser una closca buida. I, clar, nosaltres que tant ens fotíem de Trump, i ara resulta que hem de veure el president de la Comissió Europea, el trampós i deslleial Juncker, jugant a la ruleta russa i proposant retornar a la realitat: Europa ha de ser, com a molt, un mercat. De capitals, per suposat, i de persones, també, però poca cosa més. Aquesta és la seva provocadora solució després del Brexit, després dels "homes de negre", després de la submissió als mercats financers i als paradisos fiscals. Total, Europa ja és el que volien: un mercat que ha començat a destruir sistemàticament allò que coneixíem com a Estat del Benestar, un miratge del qual hem de donar les gràcies a l’existència de la URSS i a la mala consciència de la II Guerra Mundial. Ell diu que no li acaba d’agradar això de devaluar Europa, com si no fos un dels que l’han devaluat: tenen la cara més dura que la façana del BCE. Sembla ser que s’han adonat que el projecte europeu està en perill. Quina visió, eh? I, clar, s’ha de fer alguna cosa. Per dissimular, aposten per "federalitzar", cosa que mai no se sap què és. Però en el fons ja saben que han guanyat: s’han carregat Europa. Només faltava l’empenteta del Brexit i de Trump, molt exagerades. Ja s’ho van carregar amb la crisi, amb el demencial experiment de càstig a Grècia, amb els refugiats… I ja tenim l’Europa que volien: reduïda a una moneda i algunes, cada vegada menys, facilitats per travessar fronteres. Benvinguts, doncs, a la post-Europa. Després de la postveritat, la postcrisi i la postestafa, l’únic que ens queda és aparcar el somni. Total, en el fons ja ho sabíem i ens era igual. Temps tindrem per enyorar aquella idea d’Europa que ens han robat i que miserablement ens hem deixat prendre…
