Pol Marsà i Dot (5 de maig de 1979) és un periodista que des de 2002 treballa a la televisió. La seva carrera s’ha desenvolupat en diversos mitjans, tot i que fa més d’una dècada que treballa amb Josep Cuní. Nascut a Barcelona, fa vuit anys que es va traslladar a Terrassa, i ara, afirma que se sent més terrassenc que barceloní.
Com i quan va començar la seva carrera com a periodista?
Vaig començar a l’estiu després d’acabar segon de carrera, quan em van oferir fer pràctiques voluntàries a COM Ràdio i fins avui ja no he parat.
Durant tots aquests anys, ha passat per molts mitjans com Ràdio 4, City TV, Televisió de Catalunya i fins ara, que està a 8TV. De tot el que ha fet, on diria que ha crescut més com a periodista?
El que més “mili” m’ha donat són els sis anys que vaig estar fent el programa “Els matins”, de TV3, amb Josep Cuní. Vaig fer de reporter, amb connexions en directe, i a més vaig presentar el programa quan el Josep Cuní no hi era, incloent-hi els estius.
Parla de quan va presentar “Els Matins d’estiu”. Va ser un pas important per a la seva carrera?
Clar. Era la primera vegada que em proposaven presentar un programa de l’entitat i amb la responsabilitat que suposava assumir “Els matins d’estiu”, junt amb l’Ariadna Oltra. I va poder més la il·lusió que la responsabilitat.
Quant a substituir Cuní, és tota una responsabilitat…
Aquesta suposo que és la part més complicada, tot i que no és una sensació meva sinó que m’ha anat arribant. La primera vegada que ho havia de fer, el Josep em va dir que ho fes a la meva manera. I fins avui, que ho he fet unes quantes vegades i mai m’ha dit com ho havia de fer. M’ho ha posat fàcil.
És Cuní un professional tan estricte com sembla?
Sí. És estricte en el sentit de l’exigència. Però ens portem molt bé.
Això es podia veure en algunes connexions en directe, que li feia bromes…
(Riu.) Home tenim una relació personal molt bona, si no, no portaria onze anys treballant amb ell. Ens entenem molt i ja sé el que m’exigeixen i com haig de complir.
Tenen una relació més enllà de la professional?
No. Ens portem molt bé però ens veiem per feina. Ara, és evident que hi ha una relació de confiança.
Ha estat un referent per a vostè?
No he estat mai mitòman. Però clar, he treballat molts anys amb ell i s’ha acabat convertint en un referent.
Ha canviat gaire la feina entre “Els Matins” i “8 al dia”?
La majoria dels anys que vaig passar a “Els matins” vaig fer connexions en directe, que m’agrada molt. A “8 al dia” vaig estar molt temps fent connexions però ara estic a la secció de política.
Què és el millor i el pitjor de ser reporter?
El pitjor és la quantitat d’hores i de quilòmetres que has de fer. El millor és la varietat de temes que arribes a cobrir. Que cada dia sigui diferent i nou m’agrada.
Però ara està especialitzat en política, on les coses precisament no són diferents cada dia.
Reconec que una de les coses que em van portar a fer aquest salt va ser que, després de molts anys fent connexions, em vaig adonar que havia fet de tot però res complet. Tenia la sensació que deixava temes abandonats. En canvi, anar fent política cada dia et permet treballar més els temes.
Treballant en una secció estable, pot tenir un horari acotat?
No. El meu horari, el marca l’agenda política. Això pot fer que un dia comenci a les deu del matí i un altre, a la una. I, per plegar, cap allà les deu o dos quarts d’onze del vespre, quan s’acaba el programa i tinc la feina liquidada. Això sí, els caps de setmana descanso.
Alguna anècdota curiosa que recordi especialment de tots els directes que ha fet?
Quan feia “Els matins” vam començar a fer visites a persones de tot Catalunya que complien 100 anys. Un dia vam anar a veure una dona que no hi sentia gens i vaig haver d’agafar unes cartolines i escriure totes les preguntes. I mentre jo deia la pregunta perquè els espectadors ho sentissin, li posava a la falda la cartolina perquè ella sabés què li preguntava. Tot això lògicament no es veia perquè vam acotar el pla. I tots els que estaven rere la càmera es partien el pit de riure. Vam riure molt.
Creu en l’objectivitat?
No, els periodistes som persones, no màquines. Crec en l’honestedat, a anar de cara.
És optimista amb el futur del periodisme?
Poc. És a dir, no tinc cap dubte que el periodisme continuarà, però tinc els meus dubtes sobre la qualitat que tindrà. Perquè amb els sous que hi ha, reduint cada vegada més els costos…, difícilment es podrà exigir cap meravella. De fet, dic als meus amics que no sé si la pensió que tingui, si l’arribo a tenir, serà per la meva feina com a periodista.
És l’escriptura un pla “B” per si el periodisme no se’n surt?
No. És cert que vaig tenir l’oportunitat de fer un llibre i el vaig fer. I de fet vaig gaudir molt i va ser una experiència fantàstica. Però ja està. En els meus plans de futur no existeix escriure per guanyar-me la vida. De fet, aquí és molt difícil guanyar-te la vida com a escriptor.
En un futur, es veu com el pròxim Cuní?
Home, a veure. M’encantaria poder fer un programa que funcionés, amb la seva audiència, i presentar-lo, però sent el Pol. Amb tenir feina en un bon mitjà i un sou digne ja en tinc prou.
