Ho adverteixo d’entrada: no sóc de carnavals, més enllà de les obligacions paternes -quan les tenia- i ara de veure com ho viuen els meus néts en un entorn escolar que, d’altra banda, no dóna opció a participar-hi o no. Tampoc no trobo gust a disfressar-me. Ho he fet dos cops a la vida, en àmbits privats, i forçat per les circumstàncies. M’acullo a la condició de sociòleg per justificar la meva objecció de consciència a la disfressa. Primer, perquè sé que, en el fons, ja prou que tots ens disfressem cada dia. Segon, perquè és fàcil observar que, a l’hora de disfressar-nos amb llibertat, la temptació majoritària és seguir un comportament encara més gregari que el que ja ens imposa la vida de cada dia. I tres, perquè no puc evitar veure com el Carnestoltes, tan transgressor i provocador com vol ser, sempre sol acabar envestint tres víctimes que, si no són innocents, sí que són fàcils -la política, el sexe i la religió-, mentre es plega a les modes televisives i als principis més políticament correctes del moment. Enguany, en particular, caldrà estar atents a la comparsa del Porronet, que han anunciat que la dedicaran a fer una crida a plantar cara a les opressions masclistes i el culte al cos, i una reivindicació del respecte a les dones sigui quina sigui la seva imatge i indumentària. Serà molt interessant veure si calia entendre l’anunci de manera literal o irònica.
Que no sigui de carnavals, naturalment, no significa que hi estigui en contra. Ni a favor. El món és ple de gent diversa, i res no m’horroritza tant com imaginar un món on tothom tingués els meus mateixos gustos, aficions i idees. Si els organitzadors terrassencs preveuen una participació activa en comparses d’unes cinc mil persones, aquesta xifra confirma que el carnaval té una àmplia acceptació social. Si el món escolar ha acabat imposant el Carnestoltes com una activitat educativa obligatòria, fins i tot marcant el seu calendari festiu amb un dilluns de festa extra -probablement per tal que els mestres recuperin forces després de l’atabalament de la setmana anterior-, és que la festa està totalment inscrita en l’actual calendari social. I si els establiments de disfresses i garlandes solen confirmar que fan tantes o més vendes ara que per Nadal, ja està tot dit.
En aquest sentit, i en relació amb l’enrenou que provoca el Carnestoltes, res no li és tan apropiat allò de "qui no vulgui pols, que no vagi a l’era". Amb l’excepció, és clar, dels que per raons del lloc on viuen o per activitat comercial no els queda més remei que acceptar unes hores d’incomoditat festiva. Una incomoditat que, en general, es resolt afegint-se a la festa, i punt.
Una cosa diferent, i més discutible, és la manera com dissabte passat s’anunciava el Carnestoltes pel centre de Terrassa, ple de persones de totes les edats, amb un vehicle que hi circulava amb un volum musical eixordador. De fet, a uns deu metres de distància, se superaven els 95 decibels, una xifra que no tan sols suposa una clara contaminació sonora, sinó que ratlla la perillositat auditiva. En aquest punt, he d’insistir en una queixa que ja he fet en altres ocasions: em costa entendre que les autoritats municipals siguin tan estrictes en algunes normatives, imposant sancions severes, i en canvi siguin insensibles a la contaminació sonora, tolerant aquest i tants d’altres abusos. Però ja ho sé: avui és un mal dia per demanar tolerància zero davant les transgressions de les ordenances municipals.
