No és un moment, és com un pendent que fa que el cap s’enteranyini. La informació arriba com sempre però ja no es processa igual. És com si el cap s’omplís de filots. En algun instant es va començar a perdre la lògica i les coses van avançar sense cap ni centener. Els ulls sembla que lliguen més les paraules que el cervell. I els somriures són tendres però la il·lació dels somriures sembla desdibuixar-se. Els camins del record llunyà ressalten més marcats al pensament que els camins del record proper. Les consistències es conjuguen fràgilment en passat. Les obsessions petites emergeixen i s’engrandeixen per tendència a l’infinit.
Constatem aquestes llacunes profundes en persones grans que estimem i ens adonem que la vida pren senders que no esperàvem. Són situacions que no es corresponen amb la trajectòria de les persones i que tenen molt d’injust i molt sovint un punt d’indigne. I només queda aprendre dels que ho han passat com afrontar aquests reptes. Situacions que no s’estudien enlloc però que deixen lliçons per sempre.
Sembla que les pandèmies que es consoliden seran, més enllà dels càncers, les malalties neurodegeneratives. I quan per a algunes famílies això no és estadística, sinó que és quotidianitat, les coses es miren diferentment. Cada cop tenim més capacitat d’apedaçar el cos. Els avenços de la medicina en el segle XX foren molt importants, però en el segle XXI s’han accelerat increïblement. Això permetrà sobreviure a moltes malalties que abans eren definitives. Però tanmateix sembla evident que la capacitat de tenir un cos més resilient no es correspon encara amb la capacitat terapèutica d’afrontar Alzheimer, demències i altres malalties mentals per l’estil. Hi ha un desajust entre l’avenç de la medicina del cos i de la medicina de la ment. Les persones viuen ja molts més anys.
Sembla que les persones que neixen ara viuran de mitjana 100 anys i que en properes generacions les vides encara s’allargaran molt més fins al punt que hom ja no sap si es tracta d’un gran avenç o d’un sense sentit.
La vida és meravellosa, quan és digna. No vull entrar en el jardí de les decisions morals sobre què cal fer en els casos en què es perd la dignitat però tanmateix aquest serà un dels grans debats que tenim per endavant. Tot plegat no té res de nou. Simplement abans la gent es mantenia més en entorns familiars i la pèrdua de les capacitats cognitives coincidia amb menys possibilitats d’estabilitzar el cos després dels sotracs propis de l’edat.
En moltes societats l’edat s’associa a la saviesa. Almenys a aquella saviesa que es correspon amb vides païdes, amb perspectives que s’han après a dibuixar amb major distància i paraules que semblen pesar més a mesura que hom les recorda anys després. I quan es trenca aquesta lògica alguna cosa natural es trenca.
Vagi des d’aquí el meu petit homenatge a tantes persones que davant de quadres molt complicats de familiars amb aquestes malalties de la vellesa no només saben mantenir una estimació invariable sinó que aprenen formes per multiplicar la tendresa, ni que aquesta hagi d’adoptar estratègies diferents.
El reconeixement per una paciència i un compromís de tanta gent que només poden néixer d’arrels profundes, íntimes, construïdes amb records inesborrables. L’enteresa i la voluntat dels que saben acompanyar els que el cap se’ls omple de filots mereixen reconeixement i mereixen suport. Amb el reconeixement sovint no n’hi ha prou.
Malauradament aquest món de persones que es desdibuixen al final de la vida no pararà de créixer, bàsicament perquè molts altres viuran més i ho faran en condicions dignes.
Viurem més i curiosament aquest viure més ens obligarà a repensar la societat (no tenim un sistema de pensions dissenyat per aguantar la longevitat) i a repensar com atendrem la gent que se’ls omple el cap i el món de filots.
I és en aquest context quan es pot aprendre que una mirada reposada pot valer més que un discurs i que una mirada tendra pot valer la síntesi d’una vida.
