Enguany, el primer dia de març comença la Quaresma. Dia que es coneix com a dimecres de cendra. Just quaranta dies abans de Pasqua (la festa cabdal dels catòlics, que té mobilitat dins diferents fases lunars). De manera paral·lela, a casa nostra, el Carnestoltes és una celebració que s’enceta una setmana abans, amb el dijous gras. I es clou amb l’enterrament de la sardina.
Els historiadors afirmen que té més de cinc mil anys d’història. Originàriament, vindria a ésser un contrapunt de disbauxa/relaxació al rigor de la norma cristiana. Té com a elements distintius les disfresses, les desfilades, la gresca i el sarau al bell mig del carrer. Probablement, nasqué a l’Egipte antic. D’allí, s’escampà a l’àrea de l’imperi romà. Finalment, els polèmics conqueridors de finals del segle XV el van exportar a les Amèriques. Allí, al tòrrid Brasil, s’hi celebra el que es considera el carnaval més mediàtic, concorregut i famós de tot el món (Rio do Janeiro).
Tothom pot tenir el dret a allò que en diríem el deixar-se anar. A expressar-se lliurement, dins del que jo definiria com alegria sana. El que ja em sembla fora de lloc i groller és traspassar límits. Ofendre col·lectius. Siguin d’un o altre bàndol… Vinguin definits per la religió, l’orientació sexual, la raça/color de la pell, la simpatia política o alguna discapacitat. I de ben segur que oblido altres vessants que tots podem tenir in mente. Som prou grandets per saber desgranar el blat de la palla. El que cou bastant, tanmateix, és la referència explícita d’algunes imatges (marcadament sexistes) que freguen el pitjor dels mals gustos. Amb l’agreujant d’haver de sentir alguna mena de comentaris que ho defensen tot amb l’argument pontifical que “tot és cultura”.
Any rere any, la manifestació tradicional recorre les artèries viàries més cèntriques de la vila. Començant els divendres/matí, amb la rua de les escoles. Seguint dissabte/tarda amb la cavalcada multitudinària. Per acabar -diumenge/migdia- amb la passejada de disfresses de la mainada. Som davant d’una tradició perfectament arrelada dins la nostra agenda ciutadana. I val a dir que el poble gaudeix amb la contemplació de tot aquest entrellat. La rialla i el somriure presideixen tots aquests esdeveniments. Un fet molt positiu. Si més no, per aquella asseveració que manté que el bon humor ens alimenta i allarga la vida. Tant de bo!
Mitjançant aquest article, no em vull tornar carrincló. Tampoc no m’agradaria que algú em pengés l’etiqueta que tinc la pell massa fina. En una societat actual plural i global, entenc que val la pena fer un cant a la llibertat d’expressió. En sentit ampli i positiu. Sense cap mena de connotació rebuscada i ofensiva. La meva llibertat acaba on comença la del meu proïsme. No es tracta de fer el que em plau. Tal com expressava el novel·lista anglès Charles Kingsley, hi ha dues classes de llibertat: aquella en què un pot fer el que li rota… I la veritable, en la qual un fa senzillament allò que correspon fer…
…Hom pot pensar que és un joc de paraules o un garbuix. Tanmateix, llegint entre línies el sentit de cadascun dels mots, és evident que el rerefons té gran fondària… Quant, a mi, no m’agrada gens ni mica quedar-me a la closca de les coses.
Dit això, visca el Carnestoltes amb seny!
