Algú es creu (a més de fer-ho veure) que es pot fer política (o qualsevol altra cosa) explicant tot el que fas, fent pública la teva agenda i ensenyant els calçotets per dintre i per fora? La trobada secreta entre el Carles i el Mariano (disfressats de persones, com si no tinguessin càrrecs públics) és una magnífica notícia. Clar, s’han hagut de passar un mes i mig dient mentides ben grosses, despistant, dissimulant… I què? No volíem diàleg? Doncs el diàleg, en política i a la vida, es fa així. Sense pressió, sense numerets, sense fotògrafs. Això no vol dir fer política d’amagatotis, sinó una cosa tan senzilla com aquesta: cada cosa té el seu temps, parlar discretament, barallar-se en públic, explicar els teus plans, amagar-los… Confesso que no entenc de què es queixen alguns, tot i que és evident que els adversaris alguna cosa han de dir, més que res per sortir als mitjans encara que sigui dient rucades. Què volien, que anunciessin la trobada i la publiquessin a les seves agendes públiques? Amb això de la transparència hi ha molta hipocresia i molta tonteria. Tots fem o pensem coses que de moment és preferible no explicar, justament perquè així és més probable que surtin bé. Hi ha coses que està bé que de moment no se sàpiguen, clar que sí. I és un comportament perfectament democràtic i honest. Si el Carles i el Mariano s’haguessin trobat amb dos-cents periodistes esperant-los a la porta, més la pressió dels "hooligans" de l’un i de l’altre, adéu diàleg: hauria tocat una bona dosi de xou mediàtic. L’un i l’altre van fer el més intel·ligent que podien fer, i tant de bo hi tornin, encara que no arribin a acords. Això, per una vegada, és bona política, discreta, eficaç.
Cal parlar, parlar i parlar. Amb tranquil·litat, si pot ser. I si estem en desacord, que hi estarem, doncs a votar, que és com ha d’acabar tota aquesta història tard o d’hora.
