Mentre la maquinària judicial li fa, amb molt de gust, la feina bruta a Rajoy i la casta nacionalista madrilenya. Mentre els de Podemos es disparen tots els trets al peu que poden. Mentre la Gürtel apareix, una vegada més, com el millor retrat, cru i brut, de la política espanyola. Mentre fem veure que ens creiem que Interior desmunta la seva "brigada políticosocial"… Mentre hem d’aguantar les lloances a la gran qualitat i excel·lent salut de la democràcia en aquest país. Mentre passen totes aquestes coses, el general continua allà, a la seva faraònica tomba de la vall de Cuelgamuros, a prop de l’Escorial, acompanyat d’uns trenta mil "caídos". Construïda per esclaus i víctimes de guerra, la piràmide de Franco és un escarni immens i una vergonya que en tants anys de democràcia sublim no hi ha hagut manera d’afrontar decentment. Una vergonya com seria un mausoleu de Hitler als afores de Berlín, per exemple. Una vergonya tan gran com les de les fosses comunes i vorals de les carreteres de mitja Espanya, plens encara de cadàvers tractats miserablement. O com la incapacitat crònica d’acabar d’una punyetera vegada amb el franquisme i fer-ho des de la veritat, des de tota la veritat. Han passat governs i governs, de dretes, menys de dretes, d’esquerres i menys d’esquerres, i ell continua allà. De les dretes ens ho podíem esperar, però tanta covardia de les esquerres… Aquests dies, alguns espavilats a la recerca desesperada de titulars se n’han recordat: ostres, tu, fem alguna cosa que faci soroll mediàtic, demanem que retirin la tomba de Franco del Valle de los Caídos. Total, ja sabem que no es farà… Quina poca vergonya. Perquè el cert és que, tal i com estan les esquerres i el país, trigarem a veure el trasllat de Franco i l’alliberació dels republicans condemnats a acompanyar-lo per tota l’eternitat. I, mentre això no passi, l’ombra de Franco i del franquisme seguirà enverinant aquest país. Aquesta ombra que, encara ara, explica tantes coses.
