Posa’t a les meves sabates!" Aquesta frase és molt comuna i ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per acostar-se a la posició de la persona amb la qual s’interactua i així entendre les raons dels seus actes.
Sent realistes, és complicat, si no impossible, posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. Cada persona és única, no tan sols biològicament, també biogràficament i ontològicament. Només jo puc arribar a conèixer -i amb esforç i molts anys- la meva condició existencial. Aquest coneixement propi sí que em pot acostar a reflexionar que, si a mi em passen certes coses, potser a les altres persones també els passen, encara que d’una manera personal i intransferible.
Posar-se al lloc de l’altre és difícil, com dèiem; tanmateix apropar-se a l’altre no ho és tant. Implica desplaçar-se des del propi lloc i intentar mirar des d’on mira i cap a on mira l’altre.
Però no descartem allò de posar-se a les sabates de l’altre. És un bon exercici, si bé no per saber què pensa i sent l’altre, sinó per adonar-nos que som diferents. Les seves sabates ens vindran estretes, o ens quedaran llargues i amples, o simplement tindran una altra forma, o el desgast de les soles ens farà caminar incòmodes. Aquest exercici físic traslladat al pla de la situació vital ens pot ajudar a entendre una mica l’altre.
Proposo un altre exercici físic relacionat amb el calçat: treure’ns les sabates. Sí, provar de caminar arran de terra, sense necessitat d’intercanviar el calçat. Aquest exercici potser ens pot acostar més a uns i altres. El descalçament va agermanat amb la humilitat. La paraula "humilitat", com també "humanitat", etimològicament ve d’"humus", que vol dir "terra". Justament el descalçament implica tocar la terra. En unes altres paraules, ser humil. Humanitzar-se.
Sobre aquesta sola comuna que és la terra, sí que podem estar al mateix pla de convivència. Haurem baixat aquest gran esglaó que són les soles de les sabates. Amb els peus nus podrem percebre millor els canvis de clima, la rugositat o suavitat de la terra, fins i tot podem sentir els peus de l’altre. Traslladat aquest descalçament a les relacions entre persones, podem veure que té com a fruits un mirar-se de tu a tu sense diferències exteriors. Quan un "es descalça" obté aleshores la seva pròpia alçada, no la que ens donen les sabates. I, si cadascú té la seva pròpia alçada, llavors tots tenim igualment la "mateixa" alçada: la real de cadascú.
Tots de la mateixa alçada, sense la cotilla que representen les sabates i que ens aïlla de la realitat, ja no necessitem posar-nos a les sabates de l’altre. Trobarem que hi ha més claredat en el tracte humà, perquè quan un va descalç va amb més cura de no fer-se mal i no fer mal als altres. Un sap quan fa fred o calor, quan passa per terrenys relliscosos o tallants.
Aquest descalçament en el tracte humà ens pot ajudar a reconèixer la fragilitat de les relacions, la facilitat amb què es poden ferir. Una de les definicions d’humilitat és "caminar en la veritat". No és pas gratuït que es refereixi al "caminar", ja que l’ésser humil es reconeix en la manera d’anar pel món, que podem resumir així: caminar amb cura per no fer-nos mal ni fer-ne a ningú, però també amb l’experiència de reconèixer les diferències del terreny per haver-lo trepitjat abans. Cura i saber estar. Cura envers un mateix i envers els altres. Saber estar en la pròpia situació vital i en la de l’altre, encara que ell, pel seu propi "calçat", no la pugui reconèixer.
L’autor pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
