Sobre l’escenari de la Sala Muntaner de Barcelona Pepa Plana esdevé l’àngel de la guarda del drama dels migrants. Centenars de migrants acaben al fons del mar. Pepa, amb el seu nas vermell, aixeca la seva mirada i clama al cel. Pepa Plana, hereva del pallasso català més conegut al món, Charlie Rivel, ens presenta el seu últim espectacle, "Paradís pintat". La humanitat camina com els crancs, cap enrere, i els artistes compromesos amb el seu temps com Pepa Plana no poden romandre impassibles.
Els pallassos i els titellaires, els bufons que carden la llana de l’art, de la paraula, de la imaginació, de la música, gairebé sempre són homes. Aquí tenim el cas d’una dona pallassa, no a la pista d’un circ, sinó a l’escenari de la Sala Muntaner. Una visió rebel, femenina i tendra, amb molt poques paraules i molts gestos, que ens parla de les víctimes que moren en el nostre planeta blau.
El món ens dóna la imatge de governs que tanquen fronteres i governants com Donald Trump que aixequen murs i impedeixen la lliure circulació de persones. Pepa Plana ens ofereix a canvi com a bandera la riallada, allà al capdamunt, coronada amb un halo de santedat. L’espectacle convida l’espectador a prendre’n consciència i sortir del seu petit paradís particular pintat i fer alguna cosa pels altres.
L’espectacle de Pepa Plana, "Paradís pintat", ressuscita de forma intel·ligent la joia del nas vermell, ella és com un àngel viatjant en el temps i sensibilitzant l’espectador. L’espectacle està ple d’emotivitat, fins ara Pepa Plana ens havia fet riure, ara fa un pas més i ens emociona. Pepa Plana, pallassa de Valls, és una nena, amazona primerenca, galopant amb el seu cavall imaginari entre aventures de cul inquiet. Fundadora del grup Pretèrit Perfecte i formada com a actriu, Pepa Plana construeix un personatge a partir de la seva sensibilitat, sense afegits falsos i histriònics.
El treball dramatúrgic s’ha dut a terme sota la direcció de Ferruccio Cainero, gran coneixedor de la Commedia dell’Arte i el món dels pallassos. A Pepa Plana, li agrada la mirada des de fora que ajuda a completar la pròpia. El resultat d’aquest tàndem és un espectacle ple de gags visuals on la paraula escasseja i les situacions en conflicte es multipliquen per a la nostra heroïna. D’alguna manera, Pepa Plana continua en la mateixa línia d’"Èxode", en què havia treballat amb el desaparegut Joan Montanyès i amb Joan Valentí, en aquell cas se centrava en la Guerra Civil espanyola, en tot cas l’espectacle va més enllà d’un cas concret. La crueltat humana no té fronteres.
Pepa Plana aporta amb "Paradís pintat" el seu granet de sorra a aquesta lluita contra les injustícies del nostre temps i ho fa amb una bona dosi d’intel·ligència, senzillesa, emoció i claredat en un món carregat d’un nivell de crueltat insuportable.
