Non esiste l’amor, Parole Parole, Buona sera signorina, La lluny, Il ragazzo sud delphino, Statte Vicino Amme, Love in Portofino, Buona sera signorina, Mama Mia, Mambo italià…" Cançons que formen l’espai d’una comèdia commovedora i carregada d’humanitat i ritme. Pau Carrió Llucià, el seu director, ens planteja una versió del clàssic de Carlo Goldoni "L’hostalera".
No estem a la Venècia del segle XVIII. No sona Vivaldi. Ni hi ha personatges vestits de comèdia de l’art. Els actors canten cançons d’Adriano Celentano, Fred Buscaglione, Carlo Buti, Carlo Savina, Marino Marini, Renato Carosone, Sophia Loren, Domenico Modugno, Mina… La comèdia viatja a Itàlia als anys cinquanta i seixanta amb les seves melodies i ritmes, perquè la trama encaixa en aquesta festa italiana on els actors el mateix fan de cambrers i ens serveixen un plat de macarrons i un got de vi que canten o toquen un instrument musical.
Mirandolina, l’hostalera, és una dona alegre, lliure, enginyosa i capaç de fingir per triomfar sobre la cort d’homes que la persegueixen en una mena de guerra de sexes. Una guerra dialèctica amb constants entrades i sortides d’escena. La Perla 29 ha muntat un autèntic hostal italià a la Biblioteca de Catalunya, taules amb estovalles de quadres, pasta al ragú i una escenografia integrada en el teatre, no hi ha quarta paret, l’espectador està dins de l’escenari, forma part d’aquest gran sopar col·lectiu on els sentiments dels personatges pugen i baixen, en un continu tobogan d’emocions protagonitzat per Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez.
Mirandolina, Laura Aubert, es proposa venjar les dones pels segles de domini dels homes, però, un cop ficada a l’empresa, en l’embolic de la trama, ella es mostra feble, fa un pas enrere, no està disposada a renunciar al seu petit món burgès, ni de bon tros al seu hostal, a la seva propietat. En aquest moment s’estableix una lluita entre la passió amorosa, destructiva, i la raó. Com a bona obra del Segle de les Llums la raó surt triomfant.
Destaca el treball de Jordi Oriol en el paper de l’abnegat cambrer enamorat de la seva senyora. Mostra una sensibilitat i contenció caricaturesca que confereixen al personatge uns trets de vell estil del cinema en blanc i negre de principis de segle, un Charles Chaplin o un Harold Lloyd. Com ja ens té acostumats, Laura Aubert és pura dinamita, i deixa l’espectador àvid, desitjant més i més girs de la història, més i més entrades i sortides.
Del muntatge sorprèn fins a quin punt ha pogut transformar l’espai escènic donant sentit al text. En aquest sentit cal assenyalar el treball esplèndid de Sebastià Brossa i els seus ajudants, Talsa Camps i Ximena Ros. Com passa al Teatre Lliure l’efecte camaleònic de l’arquitectura amb la idea de l’espai escènic forma una mateixa cosa, que sens dubte ajuda a entrar dins el joc teatral. Augurem un gran èxit a una comèdia on se sopa i es beu en l’entreacte i pel mateix preu de l’entrada.
